ANÀLISI

ENRIC MARÍN

Periodista

El sobiranisme surt reforçat del 24-M


DIMARTS, 26 DE MAIG DEL 2015

Només feia falta una mica d'olfacte periodístic per preveure que les eleccions locals a Catalunya dibuixarien un mapa ostensiblement més decantat cap les esquerres i el sobiranisme. En termes percentuals, l'any 2011 les dretes (CiU, PP i C's) van sumar el 41,02% dels vots. Xifra que abans d'ahir es va veure reduïda al 36,43%. Al seu torn les esquerres (PSC, ERC, ICV/Podem... i CUP) han passat del 44,71% al 52,40%. Si ens fixem en l'eix nacional el tomb electoral és semblantment contundent. Els partits unionistes (PSC, PP i C's) han passat del 39,03% al 31,97%. Per contra, les forces polítiques programàticament partidàries del dret a decidir (CiU, ERC, ICV/Podem... i CUP) han passat del 46,70% al 56,86%. Es podria objectar que l'adscripció del PSC al bloc nítidament contrari al dret a decidir és qüestionable, però encara ho seria més sumar els vots socialistes al sobiranisme.

Si l'oposició la reduïm a l'alternativa unionisme/independentisme, el tomb electoral també és evident. Com ja he apuntat, l'unionisme (PSC, PP i C's) ha perdut més del 7% de suport electoral i ha passat de 2.588 a 1.688 regidors. Per contra, les forces independentistes (CiU, ERC/MES... i CUP) han passat del 38,27% al 45,06% i de 5.343  a 6.077 regidors. Novament, es podrà objectar que Unió Democràtica no ha definit la seva postura respecte de la independència, però també es veritat que un nombre significatiu de candidats i votants de les esquerres agrupades al voltant de propostes com Barcelona en Comú es defineixen com a independentistes.

Els partits i la societat

Sigui com sigui, ja no parlem d'enquestes i el comportament electoral de les municipals apunta dues tendències de fons a Catalunya: en primer lloc, el descontentament social amb la gestió de la crisi és molt profund. I, en segon lloc, la fallida del projecte nacional espanyol a Catalunya ja és sistèmica. Fer metàfores com la del suflé per referir-se al sobiranisme català és senzillament ridícul. És viure fora de la realitat. La singularitat catalana rau, precisament, en el fet que hi conviuen els dos descontentaments, el social i el nacional. No sempre comparteixen calendari o prioritats amb plena sintonia, però es retroalimenten amb més força i intensitat de la que alguns observadors són capaços de copsar.

La força del canvi social a Ca­talunya està desdibuixant el sistema tradicional de partits, i les formacions polítiques que no demostrin capacitat d'adaptació esdevindran residuals. Ara mateix, no és la societat la que s'adapta a l'oferta dels partits, són els partits els que s'han d'adaptar a una societat que viu amb incomoditat la cotilla de la vella política. La mutabilitat política és màxima. A curt termini, les principals amenaces per al sobiranisme són el sectarisme o perdre de vista que l'anhel de justícia social i el desig de llibertats nacionals plenes són indestriables. També mostrar tebior en la lluita contra la corrupció. El debat real no té res a veure amb qüestions purament instrumentals com el de la llista única. El debat substantiu és el del projecte de país
.