Estat de dret?


 26/06/2016 01:46

Hauria de buscar els meus apunts de la carrera per poder definir bé què és un Estat de dret, però malgrat els meus pocs coneixements i les falles de la meva memòria, tinc ben clar que l’espanyol no ho és pas. I qui no ho tingui clar, que s’ho faci mirar.

La gravetat de la situació és de tal magnitud que no sé pas com es pot solucionar, i encara que avui s’ha d’anar a votar –més que mai, si això és possible–, no crec que aconseguim canviar-ho. Ni amb cap dels resultats previsibles en aquestes eleccions, ni amb cap dels que no formen part de cap travessa; la solució no és només política, és cultural i social. I que ningú es pensi que parlant de regeneració democràtica anirem enlloc, o gaire més enllà d’on som ara.

Ja fa molts dies que s’ha posat de manifest –amb el “procés català” especialment– que parlar de complir la llei i posar la llei per sobre de tot, a Espanya, no és pas sinònim de garantia democràtica; ans al contrari. I ja és del tot innegable escoltant les transcripcions de les converses estrella d’aquesta setmana entre el ministre de l’Interior, ara en funcions, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, que la utilització partidista i/o particular de les institucions públiques no es dóna només per a l’enriquiment personal; és una eina política de destrucció de l’enemic ideològic. I després diuen de Veneçuela.

De fet hauria de ser un fet innegable, però segueix sense ser-ho, i no ho dic perquè la premsa més important de Madrid continua deixant a les fosques els seus lectors, reals o potencials, sinó pel camí que han emprès els propis protagonistes, una vegada posats en evidència. Aquest és encara pitjor que els mateixos fets que han provocat l’es­càndol.

No hi ha lloc per a la negació, tot i que en un primer moment es va intentar a través de la fórmula del “fora de context”. No és un recurs pertinent; no quan semblen convençuts que no han fet res que no es pugui fer. Ni per la via de la llei ni per la de l’ètica o la moral; encara que aquestes dues darreres no han necessitat ni esgrimir-les. Tot plegat deixa clar que cap polític, jutge, magistrat o alt càrrec ho hauria de ser sense haver ­hagut d’aprovar, amb matrícula d’honor, un curs sobre democràcia; encara que ­només sigui perquè quan l’enxampin ­sàpiga que com a mínim ha de dissimular i, si no ho aconsegueix, dimitir abans que el destitueixin.