26/06/2016 01:46

Un altre dia d’urnes, nervis i nit electoral. A diferència d’altres democràcies, on l’exercici del vot forma part de l’oxigen de la societat, aquí, malgrat tants anys, encara anem amb sabates noves. I no tant pel vot en si mateix sinó per les carències tan severes que presenta la democràcia espanyola respecte a altres democràcies més serioses. I si això és cert en general, l’escàndol esclatat a les portes d’aquestes eleccions ho ratifica amb contundència.

Avui votarem després d’haver escoltat uns enregistraments on un ministre de l’Interior i un director d’Antifrau semblen utilitzar els seus càrrecs per conspirar contra uns líders polítics contraris. És el Watergate espanyol, amb la diferència que aquí el mateix president del Govern –que segons el ministre, ho sabia tot, encara que la seva mà dreta no sap allò de l’esquerra– sembla que ho considera uns simples filets. El que és pitjor és que el tal ministre és el candidat per Barcelona del PP, la qual cosa afegeix gravetat a la gravetat del fet, perquè significa que és normal que algú que acumuli aquesta mena d’escàndols representi els ciutadans. Espanya no és una democràcia homologable a les altres i els motius van en la doble direcció: passen coses democràticament inacceptables, i no passa res quan passen. Encara que no podem queixar-nos, perquè ja vam tenir una nit electoral contaminada per la barroera mentida de l’11-M, manipulant la veritat d’un sagnant atemptat terrorista per poder guanyar uns vots. A l’Espanya democràtica han passat coses terribles, calç viva inclosa.

Tot això hauria de pesar a l’hora de dipositar el vot a l’urna, però sobretot ha d’influir l’endemà de votar. Perquè més enllà de qui guanyi les eleccions, el canvi real tindrà a veure amb els dics de contenció que l’Estat de dret posi a les pràctiques no demo­cràtiques.

Ja són massa anys d’aprenentatge democràtic i el temps de descompte ha passat. Com és possible que encara s’acumulin tantes pràctiques d’abús del poder polític sobre les regles de joc? I la llista no pot ser més voluminosa: fiscalies pressionades per l’Executiu, tribunals constitucionals convertits en servents fidels de la Moncloa, campanyes de desprestigi a opositors, vulneració de la independència entre poders, ús de la UDEF per a la baixa política… La rematada ha estat això de Fernández Díaz, però no perquè sigui més greu que tot el que se’n va acumulant, sinó perquè ha sortit de les clavegueres i ara és sota els focus. I si una democràcia no pot sostenir-se vulnerant les seves regles de contenció, menys se sosté quan es coneixen les seves misèries i no passa res. La mala praxi política és molt greu. La impunitat és letal.

Acabo amb una frase oportuna del gran Al Smith, el primer irlandès demòcrata que va aspirar a la Casa Blanca: “Tots els mals de la democràcia poden curar-se amb més democràcia”. D’això es tracta. Feliç vot.