POLÍTICA
BARCELONA - 26 juny 2017 2.00 h

Cantant a favor d’un país nou

XEVI SALA - BARCELONA
És lògic que la gent xiuli contra l’himne d’un país que va contra el teu, que sempre ha trepitjat la teva cultura
No cal que s’adrecin als que estem convençuts, sinó als indecisos, que poden decantar el referèndum
Hi ha una sèrie de gent a àmbit espanyol que ens ha de començar a entendre, deixar-nos respirar
Hem d’expressar-nos per no quedar-nos només amb la versió dels polítics

A la seva imatge de WhatsApp, en Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) hi apareix retratat davant una pintada a on es llegeix: “Ni déu, ni amo, ni rei.” Amb una declaració de principis tan diàfana, podríem acabar el reportatge aquí mateix, perquè aquesta és una frase que ho resumeix tot. Després de viure en la seva joventut, primer el franquisme i després l’esclat de la democràcia, després de patir la repressió a la universitat i de paladejar finalment la conquesta de la llibertat –segurament també la decepció de comprovar els límits d’aquesta llibertat–, en Joan Isaac considera que la revolució permanent és la millor actitud davant la vida. “Sempre m’he basat en un anarquisme personal profund. Fins i tot en la meva vida personal soc un rebel radical”, confessa.

El poder del micròfon

Al seu WhatsApp, la Gemma Humet (Terrassa, 1988) també opta per la reivindicació, però en el seu cas es tracta d’una reivindicació familiar, perquè hi surt retratada amb en Jan, el seu fill de quatre mesos. La Gemma porta disc nou sota el braç (Encara, el segon de la seva carrera) –amb lletres que parlen de sentiments i emocions, que es recorden dels refugiats o de la Guerra Civil–, i només de començar la trobada deixa ben clar que “si tens un micròfon al davant, per cantar o per parlar, has d’expressar les teves opinions per no quedar-nos només amb la versió dels polítics”. Escoltant-la, veus que és d’aquella mena de persones que desmenteixen el tòpic d’un jovent desmotivat i desmobilitzat. Al revés, ella, que coneix i admira en Joan, es mulla posant en pràctica el doble sentit del títol del seu disc. “Encara hi som a temps de canviar les coses que no funcionen i, alhora, necessitem encarar -nos a les adversitats per superar-les”, afirma.

L’autor de la llegendària A Margalida, l’himne que va posar música al drama de l’execució de Puig Antich, també té disc nou (en el seu cas, el dinovè, titulat Manual d’amor, que ha acompanyat amb la publicació d’un poemari). Dedicar-se a la música en català mai ha estat un ofici fàcil, tampoc ara, que els autors es veuen obligats a comprar part dels seus discos a les discogràfiques per revendre’ls després durant els concerts, l’autèntica font d’ingressos per anar sobrevivint. En Joan i la Gemma comparteixen aquesta dificultat però també coincideixen en una altra cosa potser encara més important: estan convençuts que no estem pitjor que abans. Malgrat la regressió dels drets socials i l’ofensiva contra les llibertats, la societat actual està més informada que mai i també motivada per conquerir un nou país, n’estan convençuts.

Repercussió cultural

Parlem al pati de la llibreria cafeteria Laie de Barcelona, un local que combina l’hedonisme d’una barra amb l’hedonisme de les prestatgeries plenes de llibres. Hi coincidim per casualitat amb l’escriptor Ferran Torrent, que ha triat aquest establiment per presentar la seva nova novel·la, Individus com nosaltres. En Joan i en Ferran se saluden, el cantant coneix bé el País Valencià perquè hi ha fet un munt de concerts. Parlem una mica d’aquest territori, cau de tantes corrupcions comeses pel partit que nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Parlem sobretot de les aspiracions que ara té el nostre país. “El que passa en política, passa en la cultura, hi té repercussió”, adverteix en Joan. “Jo soc un independentista convençut des de sempre. No tinc res en contra dels espanyols però em sento diferent i ja està. El problema fonamental actualment és d’indefinició. La revolució dels somriures i de les manifestacions tan extraordinària està molt bé, fins i tot estèticament és maca, però pateix de massa indefinició. Cal prendre decisions. Ja tenim data i pregunta però penso que el procés no s’ha explicat bé a la gent. No cal que s’adrecin als que ja estem convençuts sinó als cinc-cents mil indecisos que són els que poden decantar un referèndum, pactat o no, m’és igual.” I com es fa per convèncer un indecís? Ell ho té clar: “Donant-los la resposta a qüestions essencials: què passarà amb la meva seguretat social? Què passarà amb la meva pensió? Si no pago a Hisenda, m’arribarà la carta? Això és el que ha d’acompanyar la magnífica idea de ser independents.”

Les xiulades

La Gemma també creu que s’ha d’anar per feina. “És evident que s’han fet moltes coses però no podem deixar passar els anys esperant que això es concreti”, afirma. De moment, el que es concreta, es percep i no canvia, és que des de l’Estat espanyol hi ha una actitud hostil envers Catalunya i la seva gent. En Joan ho ha patit recentment, quan durant un concert a Màlaga, on juntament amb l’Ismael Serrano feia versions de cançons de Luis Eduardo Aute, una part del públic va recriminar-li d’aquesta manera que parlés “del meu país.” “Dels tres-cents assistents vuit o nou van xiular, però van ser suficients per constatar que no anem bé”, explica. “Us adoneu de la bel·ligerància absoluta que hi ha per manca d’informació?, vaig dir-li a l’Ismael. Us adoneu de la mentida generalitzada que vol fer veure que aquí ens mengem els nens i que no deixem que la gent parli en castellà? I ho vaig aprofitar per resumir la situació: aquesta història que no enteneu del nostre país és tan fàcil com això: quan el senyor Ismael Serrano fa un disc nou no té cap problema per venir-lo a presentar a Catalunya. Per què a mi em xiulen fins i tot amb públic teòricament progressista?” Hi ha altres xiulades, en canvi, que es pretenen criminalitzar perquè s’expressen a Catalunya, com les fetes per les aficions contra l’himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol. “No sé per què ho troben malament, això”, lamenta en Joan, “és lògic que la gent xiuli contra l’himne d’un país que va contra el teu, que sempre ha trepitjat la teva cultura i que ha prohibit la teva llengua”. La Gemma ho rebla: “La gent ha de ser lliure per poder fer el que vulgui, és així de clar.” Un compromís que ella ha demostrat recentment a l’acte de suport al referèndum convocat per les entitats sobiranistes catalanes, on va interpretar una altra peça mítica, Jo vinc d’un silenci, d’en Raimon. El silenci s’ha trencat, hi ha data i pregunta per al referèndum, hi ha de nou el suport de la gent al carrer. Des de la banda espanyola, però, es manté l’immobilisme i apugen el to de les amenaces, sobretot envers els funcionaris. “Hi ha tota una sèrie de gent, no tant a àmbit de Catalunya sinó a àmbit espanyol”, afegeix la Gemma, “que ens ha de començar a entendre una mica més bé, deixar-nos respirar, deixar que prenguem decisions perquè ens tenen encallats. No només pel que fa al procés, també a la crisi dels refugiats, per exemple, perquè no ens permeten acollir-ne.”

Més autoestima

En Joan s’hi apunta: “El país que somnio és un país que tingui més autoestima. Vam cremar el Liceu per fer-lo nou, és aquesta mena de culte mediterrani al foc. Sempre hem tingut complexos i ganes de cremar coses velles. Hem de fer net de neofranquismes i de lladres. Quan sento un dels fills d’en Pujol dient que no té tants diners, només quatre milions d’euros, diu, em revolto.

Dir-ho a les deu del matí a la radio pública mentre la gent està treballant per mil cent euros és tenir molta barra.” Tots dos aniran a votar si es convoca el referèndum, ell fins i tot està disposat a barallar-se si no li permeten fer-ho. Ella, però, tem que a mesura que passa el temps la gent es cansi. “Els polítics han de mirar cap a una mateixa direcció en lloc de barallar-se entre ells”, desitja. “A part de la data i la pregunta s’han de posar d’acord en unes quantes coses més. Si surt que sí, què faran?” En Joan va més enllà: “Vull que m’expliquin què faran i també com ho faran. Mentrestant, això sí, hem de continuar defensant la llengua, la cultura, cada dia, construint des de baix un país net que ens faci sentir orgullosos.” Ells dos ho faran a dalt dels escenaris, des d’on saben que el públic sempre té raó. En els referèndums passa el mateix.

CANTANT

“Ha arribat l’hora de començar a anar per feina”

“La gent d’aquest país ha de ser lliure per poder fer el que vulgui, és així de clar encara que alguns sembla que no ho vulguin entendre”

“Els nostres polítics han de saber mirar cap a una mateixa direcció en lloc de barallar-se entre ells”
CANTAUTOR

“La revolució dels somriures necessita decisió”

“Jo soc un independentista des de sempre. No tinc res en contra dels espanyols, però em sento diferent i ja està”

“El país que somnio és un país que tingui més autoestima”