Pujol i el Minotaure

La Vanguardia en català | 26/07/2015 - 00:00h


Jordi Amat


Fa un any Jordi Pujol va signar el comunicat que el va fer caure del pedestal. D'aleshores ençà una tempesta de sorra, alenada per la comissió d'investigació tancada fa pocs dies, ha enfangat les runes de l'arquitecte de la Catalunya autònoma. La tasca dels parlamentaris no ha estat estèril: han acabat d'arrelar la convicció, després de setmanes de compareixences i silencis, que els rumors sobre l'enriquiment il·lícit dels fills del president no eren una calúmnia. L'assumpció tàcita que la dinastia dels Pujol i la seva cort podrien haver actuat com una elit extractiva és el que ha causat la decepció tan generalitzada. Aquest convenciment ha estat més determinant que la con­fessió del frau de llarga durada (una pràctica no tan excepcional, intueixo, entre centenars de famílies adinerades del país) i ha activat la necessitat de repensar la trajectòria del polític més influent, un dels més grans, de la història del catalanisme.

Des de fa un any el pujolisme està en quarantena. Com quan l'aparició inesperada d'una prova trastoca un judici que semblava clar, el comunicat revalua el personatge i la seva circumstància, que al cap i a la fi ha estat la nostra. Aquesta és, més enllà dels efectes radioactius en el procés sobiranista, la derivada del cas que més em fascina: la reescriptura de la biografia de qui consideràvem un pa­triarca de la pàtria. Perquè des de molt d'hora, quan tenia vint anys, Pujol es va pensar com el líder d'una nova generació que havia de renacionalitzar l'atuïda ­societat catalana (demogràficament feble, traumatitzada, resignada a l'em­brutiment civil del franquisme). L'impuls de la seva missió, abans de concretar-se en acció política, va ser de matriu religiosa. La metxa l'havia encesa la mística patriòtica del seu mentor Raimon Galí i el ­discurs de Pujol seria moral en la forma però inequívocament nacionalista en el fons.

La singularitat d'aquell jove és que la seva missió estava fosa a l'afany de lideratge i una fonda voluntat de poder. Quan va arribar el moment de posar-se a prova, no li van tremolar les cames. Juny del 1960. Al consell de guerra va fer un clam de justícia al cor repressiu de l'Estat. Mirava el Minotaure. La imatge és del Vicens Vives, de la segona Notícia de Catalunya, publicada feia un parell de mesos. El Minotaure, deia Vicens, era el poder. "Hi ha pobles que hi estan fami­liaritzats, altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas històric de Catalunya". Pujol alteraria la fatal inèrcia. A la presó, radiografiant-se a Dels turons a l'altra banda del riu, meditava sobre el poder: sense poder no hi hauria nacionalització, però la naturalesa fàustica del poder -com la dels diners, que tan entrelligats hi estan- podia entenebrir una trajectòria que s'autopresentaria incòlume. Res de puritanisme. Assumpció plena, com escrivia el 1967, "del conflicte entre l'ideal i la realitat, entre les exigències morals més pures i els condicionaments de la realitat més punyents". Seria en aquest espai ambigu i ambivalent, d'interferències entre el poder i la moral, on Pujol, amb pragmatisme rudimentari, poca planificació i un autoritarisme maquillat per maneres menestrals, desenvoluparia la seva biografia adulta primer des de la banca i després a través de Convergència i la Generalitat.

La querella contra els directius de Banca Catalana va ser l'episodi que el Pujol president, imposant una lògica conflictiva que ocultava el focus d'allò que s'estava jutjant, va explicar com l'intent del Minotaure d'encalçar-lo de nou. A ell i a la nació. D'aquella pugna amb l'Estat de dret, que paradoxalment va reforçar l'autogovern, en va sortir perjudicada la qualitat de la convivència democràtica del país.

Perquè Pujol, contraposant la raó d'Estat a la raó de la nació i usant estratègies de defensa a diferents nivells, en va sortir reforçat com a líder que se sentia amb la potestat d'usufructuar una nova legitimitat ètica que usaria per estigmatitzar els seus rivals. És un moment clau. Els homes d'Estat van entendre que era un dels seus, algú amb qui es podia pactar. Amb ell compartien una voluntat de poder pètria sense la qual no podria explicar-se l'acreixement constant de l'autogovern, que el 1996 viuria el seu clímax amb el Pacte del Majestic subscrit amb un na­cionalista espanyol que no trigaria a descarar-se, tensant al límit el joc de contrapesos que engendrà la transició i damunt del qual es va fonamentar l'Espanya democràtica.

El problema és que la voluntat de poder de Pujol, a partir d'un moment i amb el suport acrític del partit, el president la va llegar a la seva dinastia, que l'adul­teraria posant-la no al servei de la nació sinó del seu enriquiment. El Minotaure ho va tolerar fins que Jordi Pujol, ­posicionant-se a favor de la independència, va comprometre's en el seu intent de destrucció. El poder, implacable, va dir prou. Si els fills havien corcat el pedestal, l'Estat ara no faria res per mantenir-lo. Al contrari. La vella bèstia deixava que s'estimbés un mite de la Catalunya ­contemporània.