El patriotisme i el 27-S

La Vanguardia en català | 26/07/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Entre Madrid i Barcelona, o a la inversa, ha pujat el to de les declaracions més o menys solemnes -potser millor altisonants- en ocasió de la constitució de la llista Junts pel Sí que encapçala aquest Raül Romeva que no sembla, sens dubte, un figurant, i en la qual Artur Mas va de quart i Oriol Junqueras de cinquè. Tot molt diferent del políticament convencional en una Catalunya amb politraumatismes que, tot i ­això, no percep la proximitat de l'abisme perquè experimenta una descàrrega massiva d'hormones patriòtiques. El patriotisme és un sentiment molt legítim i necessari per abordar els problemes polítics, però passa com amb la química del cos humà: la glucosa és precisa però el seu excés pot derivar en una ­diabetis.

Salvant les insalvables distàncies, com a basc sé molt bé que en eusquera ser patriota és ser abertzale i el radicalisme abertzale ha escrit a Euskadi el pitjor capítol de la seva història amb l'organització terrorista ETA com a expressió patològica del patriòtic. Cal tenir-li molta prevenció al patriotisme perquè apel·la més al sentiment que a la raó i ja s'ha escrit profusament sobre les moltes ocasions en què cal actuar amb raons que el cor no entén. Per exemple, abans que llançar-se a l'aventura de l'independentisme la classe dirigent ha de saber que s'enfronta a la seva pròpia societat -la catalana, la quebequesa o l'escocesa, per posar tres casos immediats-, que quedarà dividida per la majoritària percepció de pertinença dual dels ciutadans, i que s'encara amb l'Estat, els recursos del qual per bloquejar una secessió són jurídics però també operatius. En un sistema democràtic casos com el que planteja Catalunya es resolen -i de cap altra manera- reconduint el sentiment inflamat de patriotisme cap al més fred, cerebral i calculador possibilisme polític.

Els que en la nostra joventut d'uns vint anys vam viure la transició espanyola i ens preocupava la sort d'Espanya en el seu conjunt, vam llegir amb fruïció la intel·lectualitat del primer terç del segle passat, d'Unamuno a Ortega. Fins als anys cinquanta hi va haver intel·lectuals generacionals -del 98, del 14, del 27-, però a partir dels seixanta i setanta es van extingir, així que els nostres clàssics s'allunyen molt del present encara que continuen sent referències insubstituïbles. Ningú no els ha innovat potser perquè ja eren novíssims i n'hi hauria prou amb llegir l'última obra de Gregorio Morán sobre el mandarinat cultural del franquisme i de la transició per concloure que al nostre país la intel·lectualitat no va vertebrar la recuperació de la democràcia, que es va construir tàcticament i a la qual li van faltar valedors amb ­idees contemporànies que l'estabilitzessin i donessin coherència al seu desenvolupament.

El 1932, Manuel Azaña es va dirigir a les Corts -va ser exactament el 27 de maig- i va expressar amb aquest escepticisme de què el d'Alcalá de Henares feia gala: "El patriotisme no és un codi de doctrina; el patriotisme és una decisió de l'ànim que ens im­pulsa, com qui compleix un deure, a sacrificar-nos en nom del bé comú: però cap problema polític no té escrita la seva solució en el codi del patriotisme". I continuava: "Davant d'un problema greu i no greu, poden oferir-se dues o més solucions, i el patriotisme pot impulsar i apressar o posar en tensió la nostra capacitat per saber quina és la solució més encertada; però una ho serà, les altres, no; i encara pot passar que totes siguin errònies. Això vol dir, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polè­mica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més ­patriòtica; es necessita que, a més de ­patriòtica, sigui encertada".

El codi de doctrina de Mas i Junqueras i del sobiranisme és el patriòtic i, pel que ­deia Manuel Azaña, això és un gravíssim error. El patriotisme és una variable entre moltes d'altres per adoptar una decisió o assumir un comportament, però el que estem veient i sentint a la Catalunya independentista -i per ­això, les perplexitats i desorienta­cions que procura a propis i estranys- és que el sentiment patriòtic ho inunda tot i ho tot condi­ciona fins als aspectes més coherentment convencionals i racionals de la política. La simbologia, el llenguatge, les actituds solemnes, remeten a un temps passat, una èpica tronada i un aventurerisme que es permet el luxe d'espavilar-se sense plans alternatius o subsi­diaris. I això, agradi o no sentir-ho, està passant a Catalunya, les anàlisis clíniques de la qual registren un excés d'hormona patriòtica i alts índexs d'adrenalina i de cortisol, substàncies que s'alliberen en situa­cions d'estrès.

És el moment d'advertir -sense admonicions ni pompositats- que el camí triat és el més equivocat.