ARTICLES
26 agost 2015 2.00 h

Embolics i alternatives

MELCIOR COMES

És ben veritat que tot això del procés cap a la independència de Catalunya és un bon embolic. Els crítics per sistema, els que fan del desacord el seu ordre de vida, troben en tot això un terreny ben fèrtil i no ens deixen de recordar la legalitat insalvable i els riscos que implica aquesta maniobra política. Tanmateix, totes les alternatives, en l'actual tessitura, són ben complicades. El federalisme és impracticable, per falta de socis a la resta d'Espanya i perquè si hi ha alguna cosa aparentment incorregible és el nacionalisme espanyol progressista i conservador –tant és–, que només acceptarà els fets consumats, sense poder acudir a altra violència que la legalitat, i sempre sota la mirada d'una Europa que per fi ha d'honorar els seus pilars pacifistes. Pels conservadors, la Constitució és com la frontera de Melilla. Per això els intents dels nostres moderats de fer baixar Rajoy de la mula intransigent amb alguna mena de concessió –ni que fos teatral–, es veuen cada dia abocats a un fracàs més palès, perquè ni tan sols són capaços d'aixecar una tímida promesa o forçar un petit gest. El problema, que a la llarga rebentarà en d'altres fronts, és sobretot la mancança d'un relat polític capaç de fer un estat per a tothom, dins el qual –amb o sense Catalunya– Espanya s'hi trobarà ben incòmode. Si Espanya perd Catalunya, no tindrà qui burxar, i només li quedarà la lluita intestina: una repetició –en clau no violenta: tant de bo!– de la història dels anys trenta del segle passat.

Mentrestant, l'esquerra catalanista que no s'ha apuntat a la llista unitària intenta una maniobra de desgast bastant òbvia i sense grandesa, tot mirant cap al seu número 4, el president Mas, com aquell que busca el cuc a la poma, ara que s'adonen que potser la collita de vots serà ben sucosa. Hi ha qui tanmateix ja escriu les cròniques parlamentàries de la derrota de Junts pel Sí, com si la pintura d'un futur a l'oposició d'aquesta alternativa ja contribuís a fer-ho inexorable. Encara que això s'acabés donant –amb el triomf ben inversemblant d'un front unionista, un Junts pel No bastit entre esquerres, dretes i Ciutadans: tot postelectoral, a la bruta– el problema tampoc no seria gegantí: potser fins i tot podria forçar el sobiranisme sense manies a una sana travessia pel desert de l'oposició, tot per acabar de constatar que les altres alternatives no tenen cap mena de futur.

Catalunya no pot passar QUATRE anys més esperant que algú li doni un projecte. El reformisme dels nouvinguts (Podem(os) i les seves franquícies) no pot amagar que qualsevol gran operació constitucional necessita els conservadors, mentre els progressistes més assentats buscaran abans unir-se amb el sistema que no aventurar-se en embolics que no poden controlar.

En el fons, el relleu generacional té menys importància que no l'assumpció madura que tota “revolució” possible només pot passar per trencar amb Espanya des d'un incert unilateralisme. Que ara una certa esquerra ens recordi el pujolià “reformar Espanya” no deixa de ser una ironia que fa plorar els àngels. Tothom sap ja que anar-se'n pot tenir els seus costos, però que aquests són molt menors que no quedar-se i seguir pagant el preu de viure en un estat que té massa problemes.

Hauria estat millor que el debat hagués comptat amb intel·lectuals donant bones raons també per al federalisme, el constitucionalisme, a més de l'independentisme, però s'ha reproduït a nivell intel·lectual el diàleg de sords que la política només feia que fomentar. Si hi ha hagut una opció que hagi explicat i debatut què vol i per què, però, aquesta ha estat la independentista. I per això ha rebut més crítiques, i ferotges.

Catalunya no pot
passar quatre anys més esperant que algú
li doni un projecte