Des dels Apalatxes

Què votarà, vostè?”, preguntava un agent electoral a una dona vella de les Muntanyes Apalatxes. “No he votat en la meva vida”, va contestar ella. “Votar no fa més que donar-los ànims”. Poc s’imaginava l’anciana que les seves paraules serien d’aplicació exacta a la llunyana Catalunya un segle més tard: perquè a un que no és partidari de la independència –encara que l’acceptaria si aquesta fos la voluntat d’una àmplia majoria– l’esdeveniment de l’1- O el posa en un compromís: votar o no votar?

A mi m’agrada votar, com a tothom. Votar és bo, i encara que alguns suïssos es confessen en privat cansats de tanta consulta, la veritat és que no hi renuncien: en això ha de ser preferible passar-se que fer curt. Però perquè sigui útil una consulta, i més encara un referèndum, ha de complir almenys dues condicions: el votant ha de tenir unes mínimes garanties respecte a les conseqüències que porta cada una de les alternatives que se li proposen, i hi ha d’haver una expectativa raonable d’una clara majoria, en un sentit o un altre, per no donar com a resultat la consolidació de divisions que fins aleshores haguessin estat soterrades. Admetem, doncs, que el referèndum previst per a l’1- O és als antípodes d’una consulta ben concebuda.

En primer lloc, respecte a la informació del votant. És cert que és molt difícil descriure ni tan sols les conseqüències probables d’una eventual independència de Catalunya, i més encara assignar-los un grau de certesa. Malgrat això, els defensors de la independència han donat per segures les circumstàncies favorables i per impossibles les negatives. Així, mentre totes les veus autoritzades repeteixen que una Catalunya independent hauria de sol·licitar l’ingrés a la Unió Europea, les tesis independentistes van des de negar aquesta afirmació fins a ar­güir que no hi ha precedent per al cas català. Aquest és l’exemple més flagrant del procediment, però no l’únic. Quan es parla del repartiment de la càrrega del deute entre Catalunya i la resta d’ Espanya es donen per segures unes xifres que només si l’ Estat, avui un opressor immisericordiós, es convertís durant la negociació en un aliat fraternal es farien realitat.

I si Catalunya quedés dins de la Unió? La nouvinguda representaria una mica menys de l’u i mig per cent del PIB europeu, i a la Unió la mida i l’antiguitat ­pesen molt. Els representants catalans als consells de ministres tindrien, sí, una cadira a totes les taules, però podria passar que quan fessin ús de la paraula els seus col·legues aprofitessin l’ocasió per sortir a trucar per telèfon. Dubto que els nostres votants estiguin al corrent d’aquests detalls.

(Perico Pastor)

Pel que fa al resultat probable, res no permet suposar que el referèndum, en cas de celebrar-se sota l’empara de la llei, donarà una majoria clara. No serviria per unir, ni permetria governar qualsevol dels dos proclamats guanyadors. Quedaria així confirmada la ruptura vaticinada per Aznar, i tindríem una Catalunya encara menys governable del que ho ha estat últi­mament. De tot això cal concloure que en el millor dels casos el referèndum serà ­inútil.

Afortunadament, un referèndum no és indispensable. Podem pensar que les as­piracions de gran part del catalanisme quedarien satisfetes amb una negociació amb el Govern de l’ Estat els resultats de la qual fossin sotmesos a consulta. Els punts essencials d’aquesta negociació són de ­sobres coneguts i han estat exposats infinitat de vegades: competències exclusives, tracte fiscal i agència tributària compartida són potser els més recurrents. Gairebé tots hi caben en la Constitució actual, d’altres poden requerir una reforma limitada.

Potser, i és desitjable, que entorn de l’1 d’octubre es plantegi una negociació d’aquesta mena. Per sort, a mesura que augmenta la tensió, de tot arreu d’ Espanya van sorgint mostres de bona voluntat, crides a la concòrdia; l’ entesa només serà possible si les dues parts comencen per reconèixer els seus errors, una cosa que no els sembla urgent, com si no sabessin que Catalunya i Espanya sencera són políticament fràgils. Però la negociació acabarà per produir-se.

Els ciutadans que amb penes i treballs anem desbrossant unes terceres vies que els esbarzers han fet gairebé impracticables tenim dues ­tasques, que suposaran molt de temps i ­esforç, però que són l’única garantia d’una bona con­vivència: la primera, col·laborar amb les altres autonomies en un ­repartiment de poder millor entre el centre i la perifèria; la segona, provar de despullar el catalanisme de la beina nacionalista, que acaba en el separatisme.

Només així Catalunya podrà ser admirada i els seus habitants, estimats a la resta d’ Espanya, com ho han estat moltes ve­gades, i podrà continuar respectant el catalanisme un que no és català i que l’1 d’octubre vinent farà com la vella dels Apalatxes, i per la mateixa raó: no vol donar-los ànims.