Anys enrere, quan em dedicava a la gestió de la participació ciutadana –des de l’Ajuntament de Girona–, vaig tenir ocasió de passar una setmana a Suïssa per tal d’estudiar-ne el sistema de democràcia directa. Va ser una experiència interessant, compartida amb tècnics d’altres ajuntaments. El viatge comporta el desig d’aprendre, de conèixer altres realitats, de saber més. En l’origen de qualsevol viatge, hi ha la curiositat, i és amb aquest esperit que vam fer les maletes.
En la història de la comunicació universitària i cultural a Europa hi ha la peregrinatio academica, l’experiència que adquiria el viatger que errava entre universitats, des del segle XI –quan van néixer els primers centres superiors– fins al segle XV. Aquesta peregrinatiocreuava Europa de manera paral·lela a les rutes dels peregrins: estudiants, professors i peregrins viatjaven amb la pretensió d’accedir a un coneixement intel·lectual o religiós que donés un nou impuls a la seva vida i amb l’esperança de gaudir d’una vivència cosmopolita. L’experiència marcava les vides dels que feien el viatge i els posava en contacte amb diverses llengües, amb noves relacions personals... En definitiva, amb altres perspectives de la realitat.
Seguint aquesta tradició, la Direcció General de Participació Ciutadana ens va oferir la possibilitat de fer una peregrinatio per conèixer de primera mà les experiències de democràcia directa a Suïssa. El nostre guia va ser Martin Bühler, de tarannà meticulós (“sigueu a l’entrada de l’hotel a les vuit”: volia dir a les vuit, i no a les vuit i deu). L’experiència ens va enriquir el camp de visió –els viatges, poc o molt, et canvien– i ens va obligar a reflexionar, una vegada més, sobre el sentit de la participació ciutadana i la qualitat de la nostra democràcia. A Suïssa els drets populars de la iniciativa ciutadana i el referèndum tenen una llarga tradició, venen del segle XIX. Són mecanismes per minimitzar la fractura que hi ha entre els interessos de la gent i les polítiques del govern. Els suïssos fan un referèndum cada sis mesos, amb normalitat. Quan hi érem, vam preguntar a la gent, entre altres qüestions, si els avions militars havien de passar, o no, per sobre de les zones turístiques. Us imagineu, aquí, poder fer alguna pregunta semblant? “La gent ja no està disposada a ser governada des de dalt i exigeix participar en la redacció de les lleis i en l’exercici del poder. Exigeix que, finalment, el terme autogovern cobri el seu significat vertader.” No, no és un text actual: és un escrit de la Suïssa del 1862, de més de 150 anys enrere.
I, tot i que no ens podem deixar enlluernar per unes pràctiques que tenen tanta història a les espatlles, sí que podem reflexionar sobre els beneficis de comptar amb la ciutadania –de comptar-hi de veritat, vull dir– a l’hora d’executar polítiques públiques i de decidir el seu futur. En el sistema polític suís, la Constitució federal atorga la sobirania (és a dir, l’autoritat política suprema) al poble. “El segle XXI veurà la democràcia del passat reemplaçada per una democràcia completa, en la qual els ciutadans tindran el dret a expressar les seves opinions sobre assumptes de pes. Aquesta és l’única manera que existeix per tal que la democràcia representativa es faci representativa de veritat. Els drets dels ciutadans poden fer que la utopia d’ahir es converteixi en la realitat de demà”, va publicar l’Institut per a la Iniciativa i el Referèndum a Europa.
Als ajuntaments de Suïssa, hi ha representat el poder executiu i legislatiu de manera separada. La Landsgemeinde d’Appenzell –assemblea de tots els votants–, es reuneix cada últim diumenge del mes d’abril per prendre decisions sobre assumptes de la regió. Els suïssos pensen que cap constitució no és sagrada i creuen que “lliure és aquell que només obeeix les normes de què un mateix s’ha dotat”. Per a nosaltres, que vivim en un estat que històricament no ha sabut trobar la manera d’encaixar sense problemes les diverses nacions històriques i les diferents parles que l’integren, la confederació helvètica és un referent en aquest sentit.
D’altra banda, durant l’estada vam conèixer de primera mà algunes experiències de votació electrònica, no com a substitució de les formes més clàssiques, però sí per incrementar les facilitats de poder exercir el dret de vot. També en aquest camp podríem començar-nos a moure, si més no amb alguna experiència pilot.
Em deixo moltes coses, perquè el viatge, ho torno a dir, va ser ric en vivències i aprenentatges. Acabo, però, amb una frase de Denis de Rougemont: “Hier nous pouvions encore partir du passé pour juger le présent et même l’avenir... Aujourd’hui, nous devions partir de l’avenir.” Ens ve a dir que serà mirant el futur que imaginarem on podem arribar en qualitat democràtica, en pràctiques que tinguin en compte l’opinió dels ciutadans, en l’augment de la participació de la gent en els afers públics, en la res publica; només serà, dic, imaginant un futur en què tots plegats deixem de ser uns idiotes (ep!, en el sentit grec de la paraula) que trobarem el camí a seguir. Ah, i el primer dia d’octubre, tots “allà”, a fer “allò” que fan els suïssos...
