La normalitat

La llista de decisions que es consideren normals a Espanya, i que fan saltar els ploms de la democràcia arran del conflicte català, comença a fer tanta pudor com una muntanya sencera d’escombraries. L’arbitrarietat i l’abús del poder s’han convertit en gripaus habituals que degluteixen àmplies capes de la societat, la majoria dels seus mitjans i el bipolar poder polític espanyol. Res del que passa és normal en democràcia, res, ni el gran titular de negar el dret a votar d’un poble, ni els titulars col·laterals, des de la persecució judicial a la de persones, passant per la conversió d’un fiscal en un manu militari que exerceix de ­Senat i Congrés, acabant amb la in­tervenció d’un govern autonòmic, sense assumir tràmits (i els costos) polítics que exigiria. El Partit Popular ha fet del poder, llei, i de la llei, un martell de repressió amb els socia­listes convertits en els seus disciplinats sequaços.

El bosc és tan espès que no hi ha temps d’observar de prop els arbres i, tanmateix, la lupa petita ofereix dades que ajuden a explicar la facilitat amb què es degrada l’Estat de dret, tutelat per qui el tutela. Fixem-nos, per exemple, en el cas del senyor Diego Pérez de los Cobos, flamant coronel de la Guàrdia Civil que la Fiscalia pretén imposar al major Trapero, en un groller intent d’intervenció dels Mossos. El tal coronel és membre d’una família amb un sòlid pedigrí en la lluita contra la perfídia catalana, tant que no sols era afecta al règim franquista sinó que va fer mèrits poste­riors: el pare, un vell falangista, va anar a les llistes de Fuerza Nueva; el seu germà, Francisco, feia els primers passos a la universitat citant Blas Piñar i, segons un ampli reportatge d’ El Temps, va arribar a esquinçar un exemplar de la Constitució acabada d’aprovar quan la seva professora els va repartir a classe. Després es va treure el carnet del PP, va escriure textos i conferències contra el tema català i, com tocava, el van premiar amb la presidència del Tribunal Constitucional. La car­rera va resultar fantàstica: d’esquinçar la Constitució a ser l’àrbitre que la tutelava. I amb aquell arbitratge, ha estat el president del Tribunal Constitucional que, durant aquests anys, ha perpetrat totes les sentències contra el procés català. És a dir, un exemple meridià d’adolescència democràtica i imparcialitat ideològica. I finalment, el germà Diego es va presentar amb camisa blava a la Guàrdia Civil del seu poble per donar suport a Tejero, va tenir embolics de tortures al País Basc (va ser-ne exonerat) i va passar a estar estretament vinculat al Ministeri de l’Interior, especialment en els anys de Fernández Díaz. El quadre complet, amb els fantasmes del vell règim en els blasons familiars.

Aquest coronel, per la gràcia d’un fiscal reprovat pel Congrés per par­cialitat en causes de corrupció del Partit Popular, és el que pretén manar sobre la policia catalana. El que s’ha dit, tot normal en la democràcia ­es­panyola.