El que s’espera de mi

El 7 de setembre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va declarar: “Sé el que s’espera de mi”, en al·lusió a com afrontar la resolució del conflicte amb el Govern de Catalunya, arran de la convocatòria del referèndum il·legal de l’1 d’octubre. L’asseveració del president del Govern central tenia com a objectiu llançar el missatge que és cons­cient de la responsabilitat que pesa sobre les seves espatlles i, al mateix temps, expressar que sap el que ha de fer per superar el repte independentista. Però si l’afirmació hauria de ser indicativa del caràcter de Rajoy, més ho és fantasiejar sobre el que esperen d’ell tots aquells que li donen suport. És interessant analitzar-ho, en la mesura que pot ajudar a entendre els esdeveniments de la setmana passada i el que està passant durant aquesta setmana respon no només a la defensa de l’Estat de dret, sinó també a la pressió que opera al seu voltant. L’opinió pública de Madrid espera que la seva gestió tingui la capacitat de derrotar l’independentisme polític. L’ala més dura de la dreta espera que Rajoy apliqui l’article 155, no només des del punt de vista legal, sinó per convertir-lo en acte exemplar. El que espera Ciutadans, com a soci de govern, és que no titubegi davant el desafiament independentista i poder col·locar el seu partit com a vetllador de la unitat d’Espanya. Al PP s’espera que Rajoy no falli en la manera de conduir el conflicte, sabedors que un error pot comportar la caiguda del seu Govern; un PP que contraposa un Rajoy valent a un Puigdemont temerari.

Per alguns les detencions, la presència constant de la Guàrdia Civil i les inspec­cions als partits o les institucions catalanes permeten salvar l’honor i evitar el ridícul de la celebració d’un referèndum real o vir­tual. Però això no ha de fer-nos oblidar que avui tant Catalunya com Espanya estan intervingudes. Catalunya pel Govern espanyol i el Govern espanyol pel cos de funcionaris de l’Estat. I el que espera l’Estat espanyol de Rajoy, ell que és un alt ­funcionari, és el retorn de l’Estat; és a dir, més control policial, més control judicial i més control econòmic a Catalunya, que els últims anys ha estat abandonada polí­ticament, permetent el creixement de l’independentisme. L’actitud de l’Estat descansa en aquesta simple idea: que el Govern de la Generalitat faci història mentre nosaltres ens encarreguem de gestionar el present. En definitiva, no se n’espera res de bo.