Diàleg, encara

El xoc de trens ja s’ha produït. Les màquines encara estan en fun­cionament i la magnitud de l’envestida no està definida. Però el xoc ja s’ha produït. Semblaria, doncs, que parlar de diàleg, en aquestes circumstàn­cies, ja no hauria de tenir sentit. En canvi, tothom el reclama; els protagonistes i els testimonis, els d’aquí i els d’allà, els bel·ligerants o els preocupats. Tothom reclama diàleg.

Aquests darrers dies ho han fet els representants del PDECat, i el mateix president de la Generalitat. Ho han fet la ­presidenta del Govern balear i el de la Generalitat valenciana, així com representants del Govern de Canàries i del Govern Basc, i el Parlament Foral de Navarra. S’ha manifestat en termes coincidents l’alcaldessa de Madrid, acompanyada per la de Barcelona. Han reclamat diàleg els secretaris ­generals de la UGT i de CC.OO., coincidint en aquest plantejament amb el que ha dit la Pimec. Veus europees com la dels italians Romano Prodi i Bobo Craxi han assenyalat la necessitat de diàleg, tal com ha fet el representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea.

Partits polítics com el PSOE o Esquerra Unida també defensen la conveniència del diàleg. I, amb autoritat moral, se sumen a la recomanació els abats de Montserrat i el de Poblet, que hi aporten la ­petició de prudència i responsabilitat. En termes semblants s’ha manifestat el bisbe de Sant Sebastià. I, finalment, tant el Govern de la Generalitat com el Govern de l’Estat, encara que amb condicions i amb limitacions molt concretes, volen mantenir oberta la porta del diàleg, tot denunciant que són els altres els que el fan impossible.

Per tant, avui encara, el diàleg hauria de ser possible. No ho sembla, però si tothom el demana o l’accepta deu ser que hi ha una escletxa per la qual es podria avançar en la voluntat d’evitar més danys. Fins i tot, en casos de confrontació oberta i declarada, la història ens ensenya com s’han imposat suspensions temporals de les hostilitats per tal d’inventariar els danys, ajudar les víctimes i obrir vies d’apropament entre les parts. Sembla realment difícil, però quan es reclama diàleg, coherentment, s’està proposant un temps per parlar. Diàleg vol dir substituir, ni que sigui temporalment, la confrontació per un escenari diferent.

En un règim de democràcia parlamentària aquest escenari no pot ser cap altre que el del Parlament de l’Estat. Si es coincideix a dir que un problema polític només es pot resoldre políticament, cal buscar per a aquesta possibilitat de solució l’escenari de
la sobirania popular, que no és altre que el del Parlament de l’Estat, en el qual estan presents totes les forces polítiques que avui s’enfronten. En aquest escenari no s’hi està mai en minoria; per parlar, per negociar, tots els parlamentaris valen el mateix. Ara no és el moment de les votacions; ara és el moment de conèixer i fer comprendre les raons de cadascú, de proposar i escoltar, de negociar i transaccionar. Pot semblar inútil, però aleshores no és coherent demanar diàleg. Perquè el diàleg vol dir temps per practicar-lo, voluntat d’acord i compromís. Les ambi­cions no estan en joc; tothom té dret a conservar-les, però per la via del diàleg es busca com trobar un camí que pugui aprofundir en solucions més compartides i encaixades en una –si és necessari– nova legalitat.

El diàleg arriba tard? Potser sí. Però té tot el sentit que els que el desitgen insisteixin en la seva conveniència. No és precisament la tebior la que inspira la insistència; sinó la voluntat de servir millor el futur col·lectiu. Fer-lo més sòlid i estable; construir des del diàleg.