El termòmetre

26/10/2017 00:30

Se sap com s’hi entrarà i no se sap com en sortirem. L’activació de l’article 155 de la Constitució per part del Govern espanyol és rebutjada per una majoria molt àmplia de la societat catalana, més enllà del perímetre de l’independentisme. Això és d’una gran importància. Contra aquest instrument s’han expressat, a més dels sobiranistes, els comuns i molts càrrecs socialistes. Per tant, a efectes reals, a Catalunya, només el PP i Cs defensen de manera convençuda la suspensió de l’autonomia que representa el 155. En aquest context, el PSC és i serà el termòmetre de l’impacte que tindrà la liquidació de l’autogovern. El paper especial dels socialistes catalans els converteix en la vàlvula més sensible d’una societat que no vol acceptar una involució dictada de manera abusiva i arbitrària a partir d’una lectura maximalista d’un article que s’exhi­beix com la bomba atòmica.

Ja ho estem veient. El PSC anirà perdent capes i s’anirà fent petit perquè hi ha nombrosos quadres i militants socialistes que no pensen assumir el que provocarà l’esta­bliment d’una administració neocolonial, que és la que s’ha anunciat solemnement. I no pas perquè –com va repetint Rivera obsessivament– tinguin por de patir les pressions dels sobiranistes. La majoria de socialistes que es desmarquen del 155 ho fan des de les conviccions: per defensar les institucions catalanes, l’autogovern i la separació de poders. En definitiva, ho fan per dignitat democràtica i perquè consideren que el 155 no servirà per restablir cap normalitat sinó tot el contrari. Les bases socialistes encara serven memòria de la ratlla que separa un règim democràtic d’un règim autoritari.

El PSOE demostra, un cop més, que no vol ni sap desempallegar-se de la teranyina d’interessos i consignes que el PP ha teixit des de l’any 2000. La docilitat de Pedro Sánchez a l’hora d’empassar-se el receptari sencer de Rajoy per a la crisi catalana no deixa de ser paradoxal en un líder que va experimentar com pocs fins a quin punt l’ establishment pot ser expeditiu davant d’aquell que se salta el guió. La suposada frescor de l’home que va enfrontar-se a Susana Díaz i a la vella guàrdia ha caducat a la velocitat de la llum, mentre Miquel Iceta predica pactes d’Estat, però no és capaç d’influir dins la direcció del PSOE perquè el federalisme no sigui com la cornucòpia de la iaia.

(Roser Vilallonga)

Em fa gràcia escoltar certes tertúlies de Madrid en les quals parlen del PSC sense saber res de la història del socialisme català i donant per fet que els regidors socialistes de la meva ciutat faran tot el que es dicti des del carrer Ferraz. Malgrat el paperot de determinats dirigents del PSC, ningú pot negar que el partit que durant anys va liderar Joan Reventós ha estat essencial en la forja d’alguns consensos bàsics que han definit Catalunya com a nació política, al costat del PSUC i de l’antiga CDC. L’escola, la llengua, la sanitat, les polítiques socials, el finançament, els Mossos d’Esquadra i altres aspectes centrals de l’autogovern són realitats participades pels socialistes catalans de manera determinant, la qual cosa explica la continuïtat de moltes polítiques i la transversalitat d’uns plantejaments de país, el que a Madrid en diuen “d’Estat”.

A més, la presència del PSC en la vida municipal fa que, tot i la davallada que va experimentant des de fa més d’una dècada en els comicis autonòmics, els socialistes catalans no puguin abordar certes qües­tions com ho fan el PP i Cs, ambdós en posicions marginals a la majoria d’ajuntaments catalans. Mentre els populars catalans actuen com a simple sucursal sense cap altre afany, Cs viu la contradicció de ser la primera força de l’oposició al Parlament sense tenir cap alcaldia i sense haver aconseguit superar el llindar testimonial en moltes ciutats, la qual cosa indica la seva fragilitat estructural. Durant aquesta darrera fase del procés, la veu metropolitana d’algunes alcaldesses del PSC ha estat com una finestra d’aire fresc, senyal d’una complexitat i d’un criteri lliure que alcaldes com el de Lleida i Tarragona –també socialistes– no encerten a incorporar als seus discursos.

Si el 155 s’aplica com ens han advertit, molts votants i simpatitzants socialistes –gens partidaris de la independència– formaran part de la majoria que es resistirà a donar per bona una suspensió que va més enllà de l’autonomia perquè ho és del conjunt de la democràcia a Catalunya. La fractura social que no s’ha produït encara –malgrat que els mitjans madrilenys s’inventen històries tètriques d’escales de veïns i patis d’escola– arribarà de la mà dels virreis tecnocràtics disposats a gestionar el nostre país com un animal infectat per un virus. El 155 és una màquina de punició amb vocació duradora i ens converteix en una societat sota sospita. Faig un vaticini: la desafecció creixerà de manera exponencial.

El PSC és el termòmetre de la castració química de l’autonomia. Intentar desnaturalitzar l’autogovern per posar-lo al ­servei del nou centralisme no serà fàcil ni sortirà gratis. El medicament llargament preparat per la FAES té moltes contraindicacions.