OPINIÓ
PERIODISTA - 27 gener 2018 2.00 h

TRIBUNA

La unilateralitat

ENRIC RAMIONET - PERIODISTA
“No hauríem de deixar que es parli de la democràcia en termes qualitatius perquè les propietats de la democràcia són, en tot cas, quantitatives

Si al llarg del temps s’ha pogut mantenir que l’esclavitud era una creació divina, o que les dones eren dèbils mentals, o que els indígenes no tenien ànima, no deu ser difícil fer-nos creure que el 43% de partidaris de la monarquia espanyola té més legitimitat que el 47% de partidaris de la construcció de la República catalana. Afirmen que nosaltres no tenim prou base social per canviar res, però essent menys, ells van sobrats per negar-se a la més lleu concessió, com si la unilateralitat només fos legítima quan s’exerceix en defensa de l’ordre establert. Ja fa temps que aquell filòsof tan trasbalsador va dir alguna cosa així com que la veritat és una creació social imposada per la voluntat de poder i ja fa temps que juguem en terreny contrari. Volen que acceptem i que ens sotmetem a marcs teòrics, supersticions i mites que simplement no existeixen. Si qui ens ha de jutjar té, en el millor dels caos, una concepció moral diferent de la que aquí predomina i, en el pitjor, una ambició professional que s’alimenta servint servilment els que aquí són minoria, no es pot parlar d’estat de dret, ni de separació de poders, i no s’entén com tanta gent que n’és perfectament conscient no ho desmenteix des del primer minut. Tenim institucions, poders i partits que hem vist com, des de la transició als nostres dies, derivaven amb tota naturalitat des del franquisme convertint-se’n en meres actualitzacions, però no els podem anomenar neofranquistes. Els cedim els mots, la realitat i la veritat i després surt en Millo pletòric de barra i cinisme i ens dona lliçons. No hauríem de deixar que es parli de la democràcia en termes qualitatius perquè les propietats de la democràcia són, en tot cas, quantitatives. No va de si vivim o no en un sistema democràtic sinó de quanta democràcia té el nostre sistema que, òbviament, és poqueta. I quan s’invoca la llibertat de la premsa hauríem de precisar que els mitjans d’informació tenen amo i que les portes que els comuniquen als poders econòmics, financers i polítics no paren de girar i que, per tant, dedicats com estan a modular la realitat a gust de l’amo, no tenen cap legitimat per descriure-la. Tot això ho sabem perquè ho hem experimentat a la pròpia pell i també sabem quina és la pàtria de les grans empreses i que Europa no és una arcàdia, ni cap model de civilització sinó un garbuix d’interessos econòmics i polítics on predomina la hipocresia i la mesquinesa. Hem accedit a aquest coneixement i si, tal i com es diu, és justament el coneixement el que ens fa lliures i sobirans ara, malgrat les insuportable ferides de la presó i de l’ exili, nosaltres ho som molt més i a Espanya ho són molt menys.