Per què soc de la Crida?

IMMA TUBELLA - CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ
“Només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara

Perquè vivim en un país con­tro­lat per un estat que men­tre que a nosal­tres ens demana àmplies majo­ries està pre­si­dit per un pre­si­dent que no va gua­nyar les elec­ci­ons i que ho és, mal­grat treure el 22,6% de vots i el 24,4% d’escons, gràcies als vots de Podem i dels sobi­ra­nis­tes de tot l’Estat, decisió que no com­par­teixo, però que entenc, donada la situ­ació de cor­rupció del PP, de repressió i de caos del moment. Perquè vivim en una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal amb un monarca que oblida el paper d’àrbi­tre que li con­fe­reix la Cons­ti­tució i que amb un dis­curs duríssim, el 3 octu­bre del 17 legi­tima el a por ellos que durant un any ha fomen­tat el res­sor­gi­ment d’una extrema dreta que no gosava mani­fes­tar-se com ho està fent i que entra en par­la­ments i amenaça a tort i a dret. Perquè vivim en un estat on el que s’ano­mena justícia no és gaire més que una sec­to­rial dels par­tits uni­o­nis­tes, que incom­pleix les lleis inter­na­ci­o­nals, les euro­pees, les cata­la­nes i que té la barra de van­tar-se’n.

Perquè vivim en un país que fa una con­sulta el 9-N del 2014, i tot i sabent que no és vin­cu­lant, voten 2.344.828 per­so­nes, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 80,91% dels vots i els orga­nit­za­dors són cas­ti­gats amb inha­bi­li­ta­ci­ons i més de 5 mili­ons d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vin­cu­lant segons la llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació apro­vada a pri­mers de setem­bre del 2017, on voten 2.221.585 per­so­nes mal­grat les difi­cul­tats que tots conei­xem i la violència física dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un pre­si­dent ele­git democràtica­ment s’ha hagut d’exi­liar i dos can­di­dats a la pre­sidència, el vice­pre­si­dent, la pre­si­denta del Par­la­ment, qua­tre con­se­llers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les por­tes d’un judici sense cap garan­tia i fona­men­tat en un relat inven­tat. Perquè vivim en un país on des de l’Estat es van impo­sar unes elec­ci­ons que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no van gua­nyar, entre altres coses, i per­do­nin si m’equi­voco, per manca de la uni­tat que el moment reque­ria però que hau­ria pogut nome­nar pre­si­dent amb una àmplia majo­ria, el 52,59% con­cre­ta­ment, i que no va ser pos­si­ble fins a la quarta temp­ta­tiva perquè a l’Estat no li agra­da­ven els can­di­dats. I quan accepta el quart, el tit­lla de supre­ma­cista. Perquè vivim en un país on el groc està pro­hi­bit i cer­tes lle­tres de rap i certs actors de tea­tre, també.

Perquè estic con­vençuda que la frac­tura entre Cata­lu­nya i Espa­nya no és una qüestió de dre­tes i esquer­res com encara algú ens vol­dria fer creure. Tam­poc és una qüestió entre monar­quia o república, perquè la història ens recorda que la República Espa­nyola no és una garan­tia de res­pecte pels drets naci­o­nals. És una qüestió de men­ta­li­tat, de cul­tura i de model. Ells, els uni­o­nis­tes de dreta i esquerra encara somien amb Gibral­tar i amb Pere­jil. Nosal­tres somiem amb Europa, la lli­ber­tat, la democràcia i el dret de les per­so­nes a deci­dir el seu futur. Però no en el que ara ente­nem per Europa, una Comissió Euro­pea que no és més que un sin­di­cat d’estats caducs incapaços de posar-se al dia i pro­clius a mirar cap a una altra banda quan es tra­ei­xen els valors fun­da­ci­o­nals de la Unió. Somiem la refun­dació d’una Europa res­pec­tu­osa amb la volun­tat dels seus pobles i de la seva gent on la sim­bo­lo­gia nazi, els pre­sos polítics i les vagues de fam per denun­ciar una justícia injusta i par­ti­dista siguin impos­si­bles d’ima­gi­nar. Perquè em sento orgu­llosa de la gent que al car­rer, a Lle­do­ners, a Mas Enric o al Puig de les Bas­ses no ha aflui­xat ni un ins­tant. Perquè els que hem ele­git perquè ens repre­sen­tin es dei­xin de peti­te­ses i optin per la uni­tat impres­cin­di­ble. Perquè aquests matei­xos obli­din els cants de les sire­nes que ja sabem on por­ten i optin per escol­tar veus com la del rec­tor de la uni­ver­si­tat de Glas­gow i advo­cat de la con­se­llera Pon­satí que acon­se­llava decla­rar la inde­pendència sense espe­rar el judici, o la de Tho­mas S. Har­ring­ton, catedràtic d’estu­dis hispànics al Tri­nity College de Hart­ford, als Estats Units, quan diu que no cal espe­rar que ningú ens reco­ne­gui abans de pro­cla­mar res. No obli­dem, i això ho dic jo, Taiwan, el país que no exis­teix segons la llei inter­na­ci­o­nal però que avança amb pros­pe­ri­tat i democràcia.

Perquè sort EN tenim dels nos­tres pre­sos, que amb la seva vaga de fam o apro­fi­tant el judici actuen com un revul­siu per fer reac­ci­o­nar els par­tits inde­pen­den­tis­tes, no la gent que ja està con­vençuda i reclama des de l’inici la uni­tat i que veu amb indig­nació com es mul­ti­pli­quen les can­di­da­tu­res a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona o a les elec­ci­ons euro­pees. Per tot això i perquè els par­tits polítics tra­di­ci­o­nals no aban­do­nen estratègies cadu­ques més interes­sa­des a obte­nir vots que en els objec­tius pels que els han obtin­gut i que només saben mirar el curt ter­mini amb un alt risc de trair el que més de dos mili­ons de per­so­nes dema­nen a crits al car­rer i a les urnes, per tot això, m’he fet de la Crida amb la con­vicció que només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara. La Crida són les per­so­nes, no les sigles, i les per­so­nes són les que ens han dut on som. I espero que així sigui.