OPINIÓ
XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT - 27 gener 2019 2.00 h

A LA TRES

“Estem bé”

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“Vaig entrar a Lle­do­ners amb el cor com­pun­git. I en vaig sor­tir trist, però també con­tent

Entrar en una presó sem­pre fa res­pecte. Vaig entrar mesos enrere a la de Neumünster a veure el pre­si­dent Puig­de­mont i ho he fet aquesta set­mana a la de Lle­do­ners per salu­dar alguns dels pre­sos polítics –i, és clar, con­ver­sar-hi–. Fa res­pecte. Sobre­tot, el silenci i el soroll de les por­tes quan s’obren i es tan­quen al teu pas. I encara més, és clar, perquè saps que tu hi entres però que en sor­tiràs al cap d’una estona. I que ells es que­den a dins. Hi vaig entrar, els ho con­fesso, amb el cor com­pun­git. Però els he de con­fes­sar una altra cosa: i és que en vaig sor­tir trist, però també con­tent. No és cap oxímoron. En vaig sor­tir afli­git i melangiós perquè són a dins, perquè no van poder fer com jo, que en aca­bar la con­versa vaig aga­far el cotxe i me’n vaig anar cap a casa a sopar amb la família. Però en vaig sor­tir con­tent no només perquè hi vaig poder par­lar sinó perquè els vaig veure ferms, sòlids i con­vençuts. La salu­tació ini­cial, posant el pal­mell de la mà rere un vidre men­tre ells fan el mateix a l’altre cos­tat, és freda. Xocant. I et recorda on ets. Però els asse­guro que al cap d’una estona de con­versa, dis­tesa, ama­ble i crec que sin­cera, el vidre i l’intèrfon des­a­pa­rei­xen. I és quan t’ado­nes de si estan bé o no. “Estem bé”, et diuen. Però no t’ho creus fins al cap d’una estona. No es merei­xen alguns dels epi­so­dis que estan pas­sant aquests dar­rers dies fora dels murs de la presó. Però estan ferms. Infor­mats de tot, cons­ci­ents de la situ­ació, i pre­pa­rats física­ment i men­tal­ment per al tras­llat immi­nent a Madrid i per a l’inici del judici. El seu relat és impe­ca­ble. I la seva acti­tud, enve­ja­ble. T’expli­quen el dia a dia de la presó com si fos el més nor­mal del món (ves quin remei, suposo) i quan par­len del seu cas te l’argu­men­ten amb tal fer­mesa que pla­nyo els mem­bres del tri­bu­nal que els ha de jut­jar. No vaig poder veure tots els de Lle­do­ners. I em dol no haver pogut anar a veure For­ca­dell i Bassa. Però sé que estan ferms. Que estan bé. I els ho explico perquè aquesta és la pre­gunta que fa tot­hom quan expli­ques que els has vist. “Estem bé”, em van dir. I a mi m’ho va sem­blar. I per això els ho explico. Estan bé. Però ens neces­si­ten. Neces­si­ten que hi siguem. No se n’obli­din.