EL FUTUR DEL PARTIT DEMOCRISTIÀ

ASTRID BARRIO

Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.

La història circular d'Unió

Si Duran perd la consulta interna de juny, pot acabar com Anton Cañellas, el líder de 1977


DIUMENGE, 26 D'ABRIL DEL 2015 - 19.40 H

Unió és l’únic partit polític català, juntament amb ERC, fundat en les albors de la Segona República que va sobreviure a la guerra civil, que va mantenir continuïtat durant el franquisme i que malgrat alguns fracassos sonors ha aconseguit tenir un paper rellevant des del restabliment de la democràcia. Es tracta d’un partit nascut en un entorn molt específic i en un moment en què els partits s’articulaven de forma molt diferent de com ho fan ara.

Una de les explicacions més habituals de com evolucionen els partits és la que sosté que estan condicionats per les seves característiques fundacionals. El model d’organització adoptat, el tipus de dirigents, els mecanismes d’elecció d’aquests i el paper que juguen els afiliats depenen en gran mesura de les decisions preses en els moments inicials. Els primers estatuts d’Unió van establir un model de direcció col·legiada amb un rígid sistema d’incompatibilitats que impedia als càrrecs electes ser dirigents orgànics del partit, cosa que expressava una decidida vocació de fugir dels personalismes. Al seu torn s’establia que el màxim òrgan del partit, el congrés, que és on es decideix qui dirigirà el partit i quina serà la línia política d’aquest, tindria una periodicitat anual. Aquest model explica no només per què fins als anys 80 Unió va tenir grans dificultats per consolidar un lideratge, cosa que resulta imprescindible en el marc de la política contemporània dominada pels mitjans de comunicació de masses, sinó també per què va estar dominada per la lluita faccional.

Encara que és un fet poc conegut, el cert és que ja durant les acaballes del franquisme van conviure dues estructures paral·leles d’UDC que discrepaven al voltant de les relacions amb la resta de grups de l’oposició i que només es van unificar amb motiu de la fundació de CDC el 1974. Unió, molt gelosa de la seva identitat, es va mantenir poc temps dins de la primera Convergència i va abandonar el projecte no només perquè no volia dissoldre’s i renunciar al seu pedigrí sinó perquè defensava una política d’aliances diferent de la de CDC. Unió, com a partit demòcrata cristià, formava part de l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, que, d’acord amb les prediccions del professor Linz , era el grup polític destinat a ocupar un lloc molt rellevant en el futur sistema de partits espanyol, la qual cosa explica que preferís emprendre un camí en solitari. Però el rotund fracàs electoral el 1977, en què l’únic diputat va ser Anton Cañellas, la figura pública més rellevant del partit, va provocar un enfrontament entre aquest últim i la direcció orgànica de la formació, a la qual no pertanyia perquè hi havia hagut de renunciar per imperatiu estatutari. El conflicte es va saldar amb la sortida de Cañellas, partidari de convertir Unió en el referent centrista a Catalunya, cosa que va afavorir l’acord d’UDC amb CDC, que donaria lloc a CiU. Una operació que en gran mesura va constituir la seva taula de salvació.

Però UDC, molt condicionada per la seva estructura organitzativa, va seguir tenint dificultats per aconseguir estabilitat. L’existència d’una direcció col·legiada, la divisió entre càrrecs orgànics i públics encara que cada vegada més matisada i la periodicitat dels congressos van animar la lluita faccional fins a la consolidació de lideratge de Josep Antoni Duran Lleida com a president del comitè de govern a mitjans dels anys 80. Com molt bé explica Òscar Barberà en el seu llibre Unió Democràtica de Catalunya (1931-2003), en gran part Duran va aconseguir modificar el funcionament d’Unió i va emprendre les reformes necessàries per convertir-lo en partit modern i professionalitzat, certament petit però adaptat a les característiques de la competició del nou sistema democràtic. Un sistema on el nombre de membres té una importància relativa i allò que compta és tenir un líder fort i consolidat.

La història recent d’Unió i en gran mesura la dels seus èxits, molt particularment haver sobreviscut als reiterats intents de fagocitació per part de CDC, es deuen en gran mesura al lideratge –hiperlideratge per a alguns– de Duran. I encara que la unitat al voltant d’ell mai ha sigut monolítica, el procés sobiranista, que no oblidem que avança en paral·lel a la seva progressiva retirada, ha fet créixer una divisió interna que amenaça de tornar a situar el partit a la casella prèvia al llarg parèntesi del seu lideratge. I fins i tot més enrere depenent dels resultats del procés participatiu del juny en què Unió ha de decidir la seva posició sobre el procés. Si Duran perd pot acabar com Cañellas. Mentre que el que quedi d’Unió haurà de decidir si torna a abraçar CDC. La qüestió és si aquesta vegada podrà sobreviure
.