Dualitats

La Vanguardia en català | 27/05/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Mai una victòria havia estat menys dolça. I no pel fiasco de Barcelona. CiU guanya, però els seus resultats s'acosten als del 1979, època en què UCD estava en el punt àlgid de la seva força. El gran salt del munici­palisme de CiU es fa entre el 1983 i el 1987, quan, empesos o afavorits per l'estructura de la Generalitat, molts alcaldes de l'extingida UCD es van anar sumant a CiU. Si tenim en compte, a més, la nul·la penetració me­tropolitana, les reculades a Tarragona i a la pri­mera corona metropolitana, tornar a l'any 1979 és per a CiU indicatiu d'una inèrcia molt decadent.

La feblesa del PSC encara és més vistosa. Salvar pels pèls el segon lloc no és consol. Llevat de Santa Coloma, on Parlon ja ha impulsat un canvi cultural, el PSC cedeix terreny a diversos competidors tot i mantenir els feus metropolitans i algun resultat de relleu capitalí. A molts indrets ha passat com a Girona, on el PSC ha ob­tingut només el vot de barris perifèrics. Només vot castellanoparlant? L'escissió dels sobiranistes (MES) no fa penetrar ERC a l'àrea metropolitana, però bloqueja la influència burgesa o professional dels socialistes. El problema és gravíssim: més per a Catalunya que per als socialistes. És un problema estructural, aquesta dualitat geopolítica: independentisme calent a la Catalunya interior, però glacial a la metropolitana. Pel que sembla, ara només la CUP fa de pont (Ripollet).

ERC ha quedat en terra de ningú. Creix molt, però havia caigut moltíssim. L'opa al PSC no té èxit, com hem dit: més aviat contribueix a reforçar un perillós dualisme. El partit de Junqueras ha perdut l'empenta de fa un any. Tot i ser un actor fort, no sembla capaç de liderar el colossal objectiu que abandera. Tampoc C's no té la vitalitat que els mitjans de Madrid proclamaven. Normalment, els partits catalans amb expectatives d'èxit a Espanya, obtenien un premi suplementari a Catalunya (el PSC dels Serra i Lluch, els reformisme de Roca). A Rivera no li ha passat. Ni ha tingut a Espanya gaire més èxit que l'UPyD cruspit, ni ha estat premiat a Catalunya amb un suplement: és clar que creix, però la caiguda del PP fa que entre tots dos sumin un 14,8% del vot. En ple ­debat sobiranista, no s'ha produït un augment signi­ficatiu del vot anticatalanista a Catalunya.

Les plataformes d'estil Colau (amb o sense el gua­dianesc ICV) són portadores d'energia potencial. ­Però s'ha de veure com cristal·litzen, a mesura que passin de la paraula als fets i al debat de cada dia. En paral·lel, la CUP revela un creixement sòlid i sos­tingut. A Catalunya no hi ha cap partit tan equilibrat entre expec­tació i resultat com la CUP.

Fa un any, Catalunya girava al voltant d'un eix polític únic: la sobirania. Ara els eixos són dos (Barcelona marcarà el debat). Les víctimes de la crisi han passat del carrer a la política. Veurem quin dels dos eixos té més força. O si s'imbriquen. El procés ha geminat. Són molts els instruments polítics que participen en el gir d'aquests dos eixos. Alguns han envellit. Els nous pugnaran per imposar-se. Els vells s'hauran de refundar.