Barcelona, Madrid i València

La Vanguardia en català | 27/05/2015 - 00:00h


Lluís Foix


En espera de les negociacions i pactes dels propers dies es pot afirmar que el país ha fet un gir a l'esquerra i que el Partit Popular ha perdut unes cinc-centes majories absolutes en municipis i comunitats autònomes. El partit de Mariano Rajoy ha deixat gairebé dos milions i mig de vots en les municipals però continua sent el primer. Els socialistes de Pedro Sánchez n'han perdut gairebé vuit-cents mil. El bipartidisme ocupa un 52% dels vots, un retrocés significatiu des de quan, fa anys, se situaven per sobre del 70%. El bipartidisme és més fràgil, però existeix, tot i que portarà crosses d'altres partits.

A Catalunya, CiU és la primera força seguida del PSC, amb una caiguda més inflada dels socialistes que dels convergents. Una novetat catalana és el significatiu avenç d'ERC que trepitja els talons als socialistes i se situa com a tercera formació. El sobiranisme ha augmentat, però sumant CiU, ERC i CUPno aconsegueixen creuar el llindar del 50%.

La paradoxa del blau que tenyeix l'Espanya del PP, amb l'excepció d'Andalusia, Extremadura, Euskadi, Astúries i Catalunya, és que fins i tot sent la primera força és la gran derrotada de les eleccions.

Els partits emergents, ­Podem amb les seves franquícies i Ciutadans, posaran i faran fora governs però no han arribat com a primera força enlloc, excepte a Barcelona, on Ada Colau es presentava amb la benedicció de Pablo Iglesias i amb tot el capital i la història dels vells comunistes.

No hi ha hagut una derrota estrepitosa de la dreta quant als vots. Però els resultats a Barcelona, Madrid, València, Saragossa i Cadis estenen una taca vermella que desplaça polítics gastats per noves cares que governaran amb l'ajuda explícita o implícita de Podem i les seves franquícies o Ciutadans. El bipartidisme continua, ­però matisat, corregit, vigilat i controlat per les noves formacions que imposaran nous aires.

El gir a Barcelona, Madrid i València té una especial significació. Salvant totes les distàncies, la victòria de l'esquerra i els seus possibles aliats té un cert paral·lelisme amb el que va passar el 12 d'abril del 1931. Espanya se'n va anar al llit amb la majoria de vots monàrquics i es va llevar amb la proclamació de la República dos dies després perquè la victòria republicana havia estat inqüestionable a les principals ciutats espanyoles.

L'alcaldia de Madrid no és l'epicentre del poder a Espanya. Però és un mirador significatiu, un penell que indica la direcció dels vents de la política general. El mateix passa a Barcelona i València, amb diferents circumstàncies però amb la mateixa projecció als seus respectius territoris i a la resta de l'Estat.

Diversos diaris europeus titulaven dilluns amb la idea que els indignats espanyols governaran Barcelona i Madrid. Es pot dir, certament, que ha estat el corrent d'indignació el que ha canviat les alcaldies de les tres ciutats més importants d'Espanya. Amb tots els matisos i diferències.

En el cas de l'alcaldia de Madrid hi poden haver influït els casos de corrupció perpetrats en els últims anys a la capital i també la supèrbia arrogant d'Esperanza Aguirre, que va fer una campanya com la dels vells cacics de la primera Restauració de Cánovas i Sagasta. Manuela Carmena es presentava amb marca pròpia però amb la complicitat activa dels complutenses de Podem. Davant una aristòcrata sense complexos i llenguallarga, els madrilenys han optat per una senyora jutgessa, jubilada, que fa ­pinta de convertir-se en una rèplica del que va ser el vell professor Tierno.

La corrupció s'ha emportat també la planerota Rita Barberá i el president Fabra, hereu de Camps i Zaplana. Escoltar el recompte de milers d'euros a l'interior d'un automòbil arrodonint una operació corrupta ha fet un dany irreparable al segon feu de vots del Partit Popular. Novament, Podem no s'ha emportat totes les rendes del desgast popular, sinó que l'haurà de compartir amb Compromís. Les velles i inútils baralles de la dreta valenciana amb la llengua valenciana o catalana haurien d'entrar en un període de racionalitat i de convivència cultural. El cas és que el partit de Rajoy pot ser escombrat de València malgrat haver aconseguit més vots que cap altre.

El resultat de Barcelona té també moltes lectures en clau catalana i espanyola. La victòria d'Ada Colau ha posat un interrogant al procés independentista. El president Mas va dir dijous que "si Barcelona ens dóna l'esquena, no ens en sortirem". Barcelona no s'ha alineat amb la independència. Ciutadans és la tercera força a Barcelona. Les relacions al si de CiU passaran una prova de foc en els propers dies. ERC no és un aliat etern. Ada Colau no sabem com pensa complir les seves promeses ni tampoc si avalarà la via independentista. En les eleccions del 27 de setembre, confirmades ahir per Artur Mas, i en les generals, els electors tornaran a valorar l'obra de govern i la repercussió en els seus interessos.