Els 'indignats' i la casta

La Vanguardia en català | 27/05/2015 - 00:00h


Oriol Pi de Cabanyes


Els símptomes del descontentament eren clars: 15-M a Madrid, acampada a la plaça Catalunya, l'assetjament a uns parlamentaris que "no ens representen", la desesperació per la precarietat laboral i per la falta d'horitzons de tota una joventut condemnada a malviure o a emigrar. I, en paral·lel o en simbiosi radical, l'emprenyament que després de l'amputació del nou Estatut ja es va manifestar massivament a Barcelona el juliol del 2010 sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim".

Sembla que qui millor ha sabut interpretar aquest corrent de fons que ve de tan lluny són aquests joves politòlegs que, encomanant il·lusió i voluntarisme, han passat de tècnics de l'anàlisi i del tractament de dades a transformadors dels estats d'opinió en vots. A Madrid i a Barcelona. I és que la política, en democràcia, té molt d'art a l'hora d'interpretar correctament els missatges emesos abans, durant i després de la formalització electoral del poder.

Però de l'agitació dels estats d'ànim i de la comprensió empàtica de les desil·lusions i de les esperances a la gestió del bé comú hi pot haver una gran distància. No n'hi prou amb la proximitat emocional. L'administració dels interessos col·lectius demana una molt acurada gestió de la complexitat, aquesta complexitat que tot populisme ignora o nega, reduïda a eslògans simplificadors o a propostes fetitxe de difícil aplicació mecànica.

Molt més preocupant que aquesta efervescència que busca la seva canalització és el pertinaç dontancredisme dels qui es ­creuen destinats a governar com han fet sempre. Com si l'Estat fos una mena de pro­pietat privada d'una casta d'alts funcionaris acostumada a sobreviure a tots els canvis. Com si ells, que només en són els administradors, fossin els amos de l'empresa. I no en són els amos sinó només els qui la gestionen. En democràcia, per delegació dels administrats.

La Brigada Aranzadi, com ha encertata dir-ne Enric Juliana, es pensa que ho té tot lligat i ben lligat. Mentre els indignats truquen a les portes del palau d'Hivern, ¿quants d'aquests alts funcionaris de l'Estat, tan reglamentistes ells, tan fets a opo­sitar a tot canvi recitant al peu de la lletra allò que creuen establert pels segles dels segles, estan capacitats per promoure,orientar i executar una evolució tranquil·la, de la llei a la llei, en aquesta Espanya ara encalla­da en el més estèril immobi­lisme juridicopolític?