Un resultat, molts desafiaments

La Vanguardia en català | 27/05/2015 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros



Els resultats de les municipals fixen una foto que, passi el que passi, durarà quatre anys. I, més enllà d'analitzar les raons tant dels grans canvis com de les grans estabilitats -que també s'haurà de fer-, ara el més rellevant és considerar quins són els desafiaments que queden oberts. Indico els que em semblen més ­rellevants.

En primer lloc, hi ha l'avenç -i en alguns casos, el triomf indiscutible- d'allò que s'ha presentat com la "nova" políti-ca. Un triomf particularment cert a la capital, Barcelona, però també en altres municipis. Des del meu punt de vista, crec que el repte més gran que tindrà Ada Colau no serà la capacitat per governar. Al capdavall, al seu darrere, o al seu costat, hi ha prou gent provinent de la política de sempre amb experiència. No: el gran desafiament serà convertir l'empenta obtinguda del descontentament, del mal humor -justificat-, en una sostinguda confiança crítica cap a la seva gestió. I, esclar, aconseguir que les promeses s'acostin no tant a allò que vulguin fer -cap dubte sobre la franquesa de les intencions de Barcelona en Comú-, sinó més aviat a les possibilitats reals de transformació. I una de les mesures de la seva capacitat d'aconseguir-ho serà el temps que tardarà a passar de fer el típic discurs victimista d'oposició a fer-ne un de govern, sense subter­fugis.

No cal dir que, per magnitud absoluta i relativa, el gran triomf electoral l'ha aconseguit Esquerra Republicana de Catalunya, que dobla el seus vots i, gairebé, els alcaldes amb majoria absoluta i els regidors a tot Catalunya. I això, sense desmerèixer el cas de la CUP, que multiplica els votants per dos i mig. El pes de la capital del país, però, sembla que ha emmascarat els resultats d'ERC en repercussió pública, encara que no es pot discutir l'encert de la seva estratègia de combinar sobiranisme, dimensió social i distanciament dels partits contaminats per la corrupció, en particular de CiU. Com se sol dir, a vegades costa més pair una victòria que una derrota, que en tot cas, pel que fa a ERC, ara voldrà dir orientar adequadament la propera convocatòria del 27-S.

Però si pot ser complicat pair un triomf, no diguem les derrotes. Enfonsades sense pal·liatius com les del PP, amb un 36% menys de vots que el 2011 i la meitat d'alcaldes amb majoria absoluta i de re-gidors, són brutals. O, només salvada la cara en alguns municipis que aguanten bé -Tarragona, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet...-, la reculada del PSC ha estat d'un impressionant 27% menysde vots i també la meitat d'alcaldes amb majoria absoluta i regidors. Però tant el PP com el PSC s'enfrontaven a l'aparició de C's i de les noves esquerres, i les conseqüències eren previsibles. En canvi, com es pot explicar la reculada de CiU, agreujada emocionalment per la pèrdua de Barcelona?

La meva opinió és que CiU ha pagat ara el descrèdit provocat per l'afer Pujol de juliol passat i per la cua de corrupteles que després s'han anat ventilant. Els impactes dels fets políticament rellevants poques vegades tenen un efecte electoral immediat. Casos com el dels atemptats d'Atocha el 2004, que trastoquen uns resultat per la coincidència amb unes eleccions, no són freqüents. En canvi, sí que hi ha explosions d'efectes retardats. El cas Pujol va ser un drama nacional que no va afectar directament el sobiranisme, però va ferir greument CiU, com ara s'ha pogut constatar, tant per la pèrdua significativa de suport directe pel fet d'haver mobilitzat un vot en contra seu en positiu, cap a ERC -buscant certeses-, com en negatiu, cap a posicions antipolítiques, buscant revenja. CiU ha arribat al 24-M amb una pedra a cada sabata. Una, la incertesa de la posició d'Unió, que alhora inquieta els qui aposten per la independència i els qui ho fan per terceres -i improbables- terceres vies. Dues, la promesa d'una més que necessària refundació de CDC, però que a hores d'ara no se sap fins a on pot arribar. El cas és que, excepte quan CiU ha tingut el govern municipal i ha pogut demostrar capacitat de gestió, honestedat i compromís sobiranista, per la resta de candidats, la marca convergent ha estat una llosa que ha concitat tota mena de sospites.

Un dels fets indiscutiblement positius dels resultats del diumenge a Catalunya ha estat la desfeta de PxC. No tan sols s'ha quedat en el 0,88% de vots -el 2011, el 2,3%- sinó que ha perdut la majoria dels 67 regidors que havia aconseguit i ha quedat en 8, cap dels quals a Vic. Algú dirà que la xenofòbia l'ha recollida el PP. Potser sí. Però en qualsevol cas, és bo que desaparegui qui només tenia aquest discurs contra la immigració com a divisa i que hi ha qui l'havia aprofitat per denunciar l'embrió d'una suposada extrema dreta catalana.

També pels que estàvem preo-cupats per la xenofòbia anticatala-na que alimentava el Partit Popu-lar al País Valencià i les Illes Balears, els resultats en aquests dos territoris han obert grans escletxes -per no dir que han enfonsat murs- per a la modernització d'un espai polític que havia quedat encallat en uns esquemes incompa-tibles fins i tot amb la mera racionali-tat cien­tífica.

És clar que l'ensulsiada del Partit Popular valencià i balear se l'ha guanyat a pols en una perfecte combinació de corrupció descarada, mal govern endèmic i profunda demagògia anticatalana. Construir sobre una terra tan cremada no serà gens fàcil. Però la resistència del PSOE a tots dos territoris, més l'ascens de Compromís al País Valencià i la força de la resta d'esquerres a les Illes Balears, poden eliminar un model de caciquisme que ja no donava més de sí.

El resultats d'aquestes municipals de diumenge passat han estat el primer bany de realitat per a guanyadors i perdedors. Ara arribarà el veritable procés d'immersió en una realitat terriblement complexa i inestable. Així que faríem bé de no prejutjar els futurs electorals més immediats, perquè la política sempre construeix sobre la sorra.