Tots som conscients que l'ús polític de les llengües ha ocasionat discussions absurdes. És una qüestió que segueix sense resoldre's, entre altres raons perquè falta una intervenció clara per part de l'Estat. És l'únic actor que té l'autoritat suficient per reconduir la qüestió, des del respecte als drets de tots. A L'esquerra i la immersió lingüística (EL PERIÓDICO, 28/5/2015) vaig proposar revisar el model monolingüe de l'escola catalana, i ara voldria completar el discurs sumant-me a aquells que proposen una llei de llengües oficials (Mercè Vilarrubias i Juan Claudio de Ramón, Totes les llengües d'Espanya, El País, 1/12/2014). La Constitució va dissenyar per a Espanya un mapa de bilingüisme territorialitzat pel qual les llengües diferents del castellà només són oficials allà on es parlen. Però hi ha una cosa amb la qual ningú comptava el 1978: que la legítima recuperació i avanç de les altres llengües espanyoles seria instrumentalitzat sovint pel nacionalisme amb l'objectiu d'erosionar el bilingüisme. Aquesta és clarament la situació a Catalunya, on el castellà ha sigut arraconat sense que això sigui percebut per molts com una cosa anormal. La raó és que fa 35 anys que escoltem una sola veu: la dels nacionalistes afirmant que l'Estat espanyol ataca el català i vol acabar amb ell. I són bastants els catalans que estan persuadits que això és així, ja que no es pot fer res per refutar aquestes idees. Molts reformistes i federalistes pensem que ha arribat el moment adequat per abordar de manera decidida la realitat del plurilingüisme a Espanya. Per a això, no hi ha res millor que una futura llei de llengües oficials, gràcies a la qual l'Estat prengui la iniciativa per primera vegada i elabori la seva pròpia política lingüística. Hi ha models de bones pràctiques al Canadà o Finlàndia. Aquests dos estats legislen sobre l'ús de totes les llengües en les seves institucions de manera independent del que puguin dictar les províncies i regions. Seguint aquests models, una llei així permetria fer del català/valencià, el gallec i el basc llengües oficials, juntament amb el castellà. No n'hi ha prou de proclamar que també són llengües espanyoles, sinó que falta l'afirmació permanent que acrediti la sort de ser una societat plurilingüe. Aquest reconeixement es materialitzaria en diverses mesures concretes. En primer lloc, sistematitzar el que es fa. De fet, l'Estat ja fa més per les altres llengües del que molts nacionalistes volen creure i del que l'Estat ha explicat mai . Per citar només cinc exemples: traducció diària del BOE a les altres llengües; desconnexió de RTVE en català des del 1974; oferta de cursos per part de l'Instituto Cervantes de català, basc i gallec; suport a les indústries culturals en altres llengües; i reconeixement als creadors sense importar la llengua en què treballen. Aquestes mesures i d'altres ja són pràctiques assumides. Ens parlen d'un Estat que fa els deures, però sense l'ambició ni la publicitat necessàries. Aquesta llei podria incorporar cinc millores concretes. Les dues primeres són d'ordre pràctic, mentre que la resta incideixen en el terreny simbòlic. Per una banda, la possibilitat de dirigir-se oralment i per escrit als organismes de planta estatal, incloent-hi la justícia, en català/valencià, gallec i basc, així com la disponibilitat de tots els documents i impresos importants en aquestes llengües. I per l'altra, la seva presència en actes i cerimònies d'Estat, així com l'obligació de retolar els edificis estatals en totes les llengües oficials. Finalment, aquest nou estatus a Espanya faria més fàcil modificar el règim lingüístic de la UE per aconseguir allà la seva oficialitat. L'aprovació d'aquesta llei significaria que els partits polítics han comprès tres coses. Que la diversitat lingüística és una realitat a Espanya, una característica que afecta no solament les comunitats bilingües. Que les llengües són sempre una qüestió altament afectiva que és víctima fàcil de la manipulació política. I la tercera és una conseqüència de les dues primeres: que les llengües i els seus parlants requereixen que l'Estat se'n faci també responsable. Una conseqüència d'aquesta responsabilitat en matèria lingüística és que el nacionalisme deixaria de ser l'únic que parli en nom del català, el seu exclusiu representant i gestor. Amb aquesta llei hi hauria un nou actor, l'Administració general de l'Estat i el Govern espanyol, que també parlaria en nom del català, cosa que representaria (també internacionalment) i establiria una relació de complicitat amb els seus parlants. Tindríem un model alternatiu (basat en el respecte als sentiments i drets lingüístics) per oposar a l'erosió del bilingüisme a Catalunya i del plurilingüisme en el conjunt d'Espanya que pretenen els diversos nacionalismes |
|
|
