Per descart

27/06/2017 00:10

L’ Estat plurinacional i l’assignació de la secretaria de Política Territorial a Patxi López són els dos únics senyals que ha donat el “nou PSOE” de Pedro Sánchez per afrontar també, i sobretot, la dinàmica independentista en què insisteix la majoria que governa la Generalitat. Són les dues úniques referències a què podrà acollir-se el PSC per explicar, també, el vot dels socialistes catalans en les primàries majoritàriament favorable al secretari general avui retornat.

La gestora, de la qual no es volen recordar ni els seus integrants, va tenir l’ ocurrència de posar en qüestió una relació de gairebé quatre dècades entre el PSC i el PSOE, només perquè els diputats catalans havien votat no a la investidura de Rajoy. El protocol subscrit entre Miquel Iceta i aquella gestora va salvar una si­tuació crítica suscitada perquè algun ­ susanista precipitat es va envalentir mostrant la porta de sortida als socialistes catalans, convençut que po­dien ser rellevats per una federació pròpia. Per això qualsevol signe de comprensió cap a la pluranacionalitat de l’ Estat sona a revolució, quan en ­realitat no se sap el que sig­nifica o què pot arribar a representar.

La sort momentània dels socialistes espanyols i també dels catalans rau en què la majoria independentista ha portat les coses tan lluny que no se senten interpel·lats per oferir una sortida immediata a l’ atzucac. De fet, els socialistes estan adscrits al grup aclaparadorament majoritari dels qui prefereixen veure-les a venir, amb l’esperança que després de l’1 d’octubre no toparan amb una situació més compromesa.

(ACN)

Tampoc no inquieta els socialistes l’afany independentista per provocar una resposta per part del Govern central o dels tribunals que aprofundeixi la fractura a Catalunya, i de Catalunya amb la resta d’ Espanya. Perquè veuen que el nacionalisme governant força tant la naturalesa reactiva de la mobilització seces­sionista que tendeix a quedar-se úni­cament amb els entusiastes, per molts que en siguin, foragitant a cada pas tots els altres.

El socialisme viu en una placidesa apreciable davant l’anunci d’una desconnexió inexorable entre les institucions de la Generalitat i les de l’ Estat constitucional, de les quals aquelles formen part. És lògic que el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit dels Socialistes de Catalunya s’aprofitin d’aquest moment d’ impasse en el tema català –qui ho diria– quan els altres fan el mateix. Encara que es tracta d’una sensació enganyosa. La quietud partidària davant les vicissituds polítiques a Catalunya no respon només a l’oportunitat del moment. Coincideix també amb la franca indisposició de la socialdemocràcia a prendre la iniciativa i, vist des d’un altre angle, amb la sobtada volença per l’abstenció per part del “nou socialisme” de Sánchez, fins al punt que podria acabar sent definitòria.

És natural que, enmig de la convulsió i la incertesa, un partit polític moderador de vocació s’aferri a la idea de poder ­sortir a la superfície per descart. A la hipò­tesi que els electors donaran l’esquena a les formacions que polaritzen el conflicte, per inclinar-se a favor de la sensatesa mediadora d’altres opcions. Però hi ha un factor que cotitza sempre a la baixa en política: la irrellevància. La irrellevància és la combinació de no tenir els vots ­sufi­cients, de no comptar amb aliats fiables o estables que completin una majoria, i de no aportar cap proposta que sigui significativa.

Sortir a la superfície per descart no és menys honorable que aconseguir-ho amb totes les forces, a risc de morir ­ofegat en l’intent. Però tampoc no és més segur ni està exempt de costos. Ni el PSOE ni el PSC no tenen prou vots per aspirar a erigir-se en alternativa per si sols, tampoc no compten amb socis amb qui sumar majories estables, i no s’atreveixen a proposar solucions innovadores, la qual cosa és d’agrair pels perills que enclou la improvisació en política. Tant el PSOE com el PSC es limiten a veure-les a venir, però no és per decisió pròpia; és que no poden fer cap altra cosa, al ­marge de la ronda de converses amb Podem, Ciutadans i els altres grups formalment opositors que afavoreix Pedro Sánchez.

La inserció del concepte d’“ Estat plurinacional” en l’ideari socialista i la incorporació d’un home com Patxi López a la comissió executiva del “nou PSOE”, en qualitat de màxim responsable perifèric, són l’expressió més eloqüent de la polí­tica per descart. De la política que és ­entesa com a reflex d’una íntima convicció, que la gent acaba sempre donant la raó a la perseverança de bon to. Que la gent sempre acaba premiant aquells que no fan mal, més que a si mateixos. És un gran error. La gent té raons ben fonamentades per desconfiar dels masoquistes en política.