Plebiscits i succedanis

La Vanguardia en català | 27/07/2015 - 00:00h


Francisco Rubio Llorente


Els manuals de Dret Constitucional solien (no sé si solen, perquè ja no els freqüento) establir una diferència conceptual entre plebiscit i referèndum com dues maneres de sol·licitar l'opinió dels ciutadans, diferents per la forma, l'objecte i la finalitat, encara que no tots els autors feien servir els mateixos criteris per establir la distinció. En l'ús comú aquests termes s'utilitzen generalment com a sinònims i en el jurídic, quan cal fer-ho, la ­distinció es fa sense pretensions d'univer­salitat, com una categoria de dret positiu, determinada per la denominació d'aquestes institucions a la Constitució respec­tiva, que pot no coincidir amb la que li ­donen d'altres. Aquest criteri no és aplicable quan la Constitució no utilitza més que una d'aquestes denominacions i encara que aplicable, tampoc no serveix de gaire quan, com passa a moltes Constitucions americanes de la nostra llengua, els termes es fan servir en sentits oposats, de manera que el que en una és plebiscit és en l'altra referèndum i viceversa.

La nostra, com totes les europees que recordo, denomina referèndum a la institució que permet sotmetre qüestions concretes a la voluntat popular, sigui quina sigui la naturalesa d'aquestes qüestions i l'eficàcia que s'atribueix a aquesta voluntat i no esmenten el plebiscit. Malgrat això, crec que el concepte de plebiscit continua sent útil i fins i tot indispensable. I no només perquè, amb l'anunci d'eleccions plebiscitàries, està avui en el centre de la nostra vida política, sinó perquè ajuda a aclarir la realitat i simplifica el llenguatge.

La Constitució espanyola, com la grega, parla només de referèndum, però tant en l'una com en l'altra aquesta institució es presenta amb dues variants clarament diferenciades. En una d'elles, el referèndum serveix perquè el poble doni (o negui) l'aprovació a normes jurídiques que només així es fan obligatòries; en l'altra, per conèixer l'opinió del poble sobre decisions que els parlaments o els ­governs han d'adoptar. És el re­feréndum consultiu de l'article 92 de la nostra Constitució i el que en termes ­encara més vagues regula l'article 44 (2) de la grega, que es limita a dir que el pre­sident de la República està obligat a ­convocar un referèndum sobre qüestions d'impor­tància cru­cial per a la nació quan així ho demana una resolució del Par­lament aprovada per la majoria absoluta dels membres i adoptada a proposta del ­Govern.

És a aquesta variant, en la qual ni l'objecte de la consulta no és una norma concreta, ni l'expressió de la voluntat popular vincula jurídicament els qui han d'adoptar la decisió, a la qual es pot anomenar plebiscit, encara que la Constitució no utilitzi aquest nom.

Des del 1978 cap aquí, el plebiscit no s'ha utilitzat a Espanya per sondejar la voluntat del poble abans de decidir, sinó per reforçar una decisió que el president del Govern central ja havia resolt adoptar. ­Així ho va fer Felipe González el 1986 en relació amb l'OTAN i de forma més superficial Rodríguez Zapatero respecte de la fracassada Constitució Europea. És un ús que trivialitza la institució, però els efectes del qual no són necessàriament nocius, i fins i tot poden ser beneficis. Al contrari, quan és utilitzat com a ins­trument per galvanitzar el sentiment na­cional davant la resta del món, els seus efectes són irre­meiablement dolents. Galvanitza també el dels altres pobles i porta a la frustració, el ressentiment i, even­tualment, a la vio­lència. Europa acaba de suportar un d'aquests plebiscits letals i a Espanya vivim sota l'amenaça d'un suc­cedani.

És tan fàcil ironitzar sobre les raons que van portar el primer ministre Alexis Tsipras a convocar el famós plebiscit, que no val la pena fer-ho. Si el que pretenia era forçar la voluntat de la Unió Europea (o d'Alemanya), el que ja ha ocorregut ha ­demostrat que es va equivocar i més aviat va aconseguir el contrari, en incrementar la desconfiança davant de Grècia. I els grecs no serien homes si no se sentissin frustrats com a ciu­tadans i ressentits com a europeus després de la seva resignada ­acceptació d'una proposta més dura que la que ells van ­rebutjar en el plebiscit.

Davant la impossibilitat de dur a terme un plebiscit, els independentistes catalans han decidit atribuir caràcter plebiscitari a les eleccions que el president de la Ge­neralitat es proposa de convocar. Se si­tuen així al marge del dret positiu, però actuar al marge del dret no és actuar contra el dret mentre no es pretengui atribuir conseqüències jurídiques a aquesta ac­tuació. Les eleccions seran vàlides si la convocatòria i el desenvolupament han estat jurídicament correctes i tots els partits s'hi han pogut presentar amb els propis programes i en llibertat, però no tindran cap altre efecte que els propis de les eleccions.

Les conseqüències purament polítiques que uns els atribueixen poden ser tranquil·lament ignorades per tots aquells partits o coalicions que es neguen a ­atribuir caràcter plebiscitari a les elec­cions, per als que n'hi ha prou amb deixar la qüestió fora dels seus programes.

No hi hauria, per tant, raons per in­quietar-se si no fos perquè aquest suc­cedani pot tenir efectes polítics tan per­niciosos com els de l'autèntic plebiscit grec. En primer lloc per a la democràcia. En sol·licitar el suport dels electors per a un programa amb només un punt, la llista única està demanant un mandat en blanc per a totes les altres coses. Si obtingués el nombre d'escons més alt (la qual cosa, per raons que vaig apuntar fa temps en ­aquestes pàgines no equival a l'èxit plebisci­tari), el Govern resultant podria no governar, o governar com li vingués de gust; amb retallades o sense, amb auste­ritat o malbaratament, per als rics o per als pobres.

I amb aquesta democràcia ferida, i això és el realment greu, el succedani generarà inevitablement, com el plebiscit grec, frustració i ressentiment dins i fora de Catalunya. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions, Catalunya no assolirà la independència, però tots estarem pitjor que abans d'elles.