Quan se sàpiga la veritat

No sé si mai se sabrà la veritat. Perquè el desencontre, la topada i la més que previsible secessió de Catalunya tenen molt a veure amb no haver-nos dit tota la veritat els uns als altres. O amb no haver-la volgut escoltar. I, per tant, entossudir-se en la mentida ara és l’única manera de dissimular l’engany. Serà feina dels historiadors valorar si es tractava de mentides piadoses, d’impostures malintencionades o d’enganys necessaris per a la supervivència d’uns i altres. O una mica de tot.

Reconec que històricament els enganys han estat mutus, sí, però això no vol dir que consideri que hagin estat simètrics o igual de culpables. Qui ha tingut més poder ha enganyat més. I, en qualsevol cas, sí que es pot afirmar que aquest darrer tram del “problema catalán” –que de fet és el gran i fins ara irresolt problema espanyol–ha estat el d’un camí fet en un sentit contrari a cada banda. A Catalunya, amb el fracàs de la reforma estatutària del 2006 que el Tribunal Constitucional va certificar el 2010, es van obrir els ulls davant del pac- te-parany constitucional del 1978. S’acabava el temps de la “conllevancia”, sostinguda en la ignorància mútua i consentida de les respectives infidelitats. En sentit contrari, a Espanya el poder es va refugiar en una espiral de men­tides sobre la naturalesa de la revolta per dissimular la seva responsabilitat en la provocació d’aquell desvetllament. Seria inacabable la relació de tots els que han estat fent prediccions er­rònies sobre el suflé sobiranista, suposadament resultat d’uns líders manipuladors. Dels errors tàctics del Govern de Rajoy en són molt culpables aquestes anàlisis més dirigides a dissimular desencerts anteriors que no a entendre la crua naturalesa del conflicte.

(AFP)

Seria fals dir que no hi ha hagut qui ha intentat d’aproximar les mirades i fer possible el reconeixement del problema. El president José Montilla ja ho va advertir molt a l’inici, el novembre del 2007. Cap cas. Ho va repetir l’editorial conjunt de la premsa catalana el novembre del 2009. Cap resposta. I encara el president Artur Mas el setembre del 2012 va presentar una tímida oferta de pacte fiscal, com a darrera oportunitat –potser també la darrera mentida piadosa– per allargar la “conllevancia”. Per no citar advertències tan diverses, des de dins i des de fora de Catalunya, com les dels López Burniol, Puigverd, Gabilondo, De Toro, Cotarelo, Pérez Royo, Martín Pallín...

Algú pot dir que la situació actual té més veritat que cap altra època passada. I és cert, vista la naturalesa descarnada de la relació mútua. L’Estat, aquests darrers deu anys, ha dit la veritat de les seves intencions als catalans. I la majoria que ara governa Catalunya, seguint el mandat democràtic aconseguit el 27-S, l’hi ha dit a l’Estat. Però on hi ha la gran diferència, des del meu punt de vista, és en com són tractats els mateixos ciutadans per cada part. Govern i Par­lament catalans van a cara descoberta. ­Ningú no podrà dir que no s’han arriscat posant totes les cartes sobre la taula. En canvi, l’Estat segueix enganyant els seus ciutadans. Sobre la inexistent violència al carrer. Sobre la falsa manipulació als mitjans de comunicació públics catalans, el ­biaix dels quals –si n’hi ha– és infinitament menor que el de qualsevol altre mitjà ­espanyol. ­Sobre el pervers supòsit de la ­utilització de menors. Sobre uns líders que haurien ­embogit. Sobre un pretès pen­sament únic i les persecucions personals contra els que no s’hi sotmeten. Sobre la ­naturalesa “tumultuosa” de les mobilitza­cions per po­der-les acusar de sedicioses... En aquest punt, tractar de manera igual les dues parts és miserable. Es pot estar completament en contra de la ­independència, però no hauria de ser neces­sari mentir sobre què passa a Catalunya. N’hi hauria d’haver prou amb arguments.

I quin és el gran obstacle d’ara mateix? Que dir la veritat sobre la revolta catalana significa desvelar la veritat sobre l’actuació de l’Estat. I que dir la veritat sobre la magnitud de la desafecció de Catalunya cap a Espanya obligaria a reconèixer que s’han ocultat les causes i la profunditat d’aquesta ruptura emocional. L’Estat i els seus aparells de propaganda s’han parapetat en un carreró que no té altra sortida que guanyar per 10 a 0. Buscar un diàleg acceptable amb Catalunya significaria el reconeixement d’una dignitat política que se li ha estat ­negant. El premi Nobel de la Pau Desmond Tutu ja advertia que cal anar amb compte amb què es diu de l’adversari perquè la pau sempre es fa amb l’enemic. I, vist com s’ha caracteritzat la revolta catalana a Espanya, com es pot seure a parlar sense exigir als catalans una rendició prèvia i sense condi­cions que no arribarà?

S’ha dit i repetit que la revolta catalana menyspreava la llei. Pepe Beunza, el gran lluitador no violent per l’abolició del servei militar obligatori, ho ha dit ben clar: “Ningú no estima tant la llei com aquell que està disposat a anar a la presó per fer-la més justa”. Qui és el valent d’explicar als espanyols de bona fe que han estat enganyats sobre què passava a Catalunya?