La paràlisi del govern espanyol –en espera del desenllaç de l’1-O– ha arribat a l’extrem que fins i tot ha renunciat a aprovar en el Consell de Ministres d’aquest divendres el pressupost general de l’Estat per al 2018, incomplint el termini del 30 de setembre com a data límit per lliurar-los al Congrés. L’escenari, doncs, obre la porta a una pròrroga automàtica dels actuals, encara que només sigui unes setmanes de gener, si el 30 de desembre, com sembla força improbable, les Corts espanyoles no li han donat l’aval. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anunciava l’ajornament tot assegurant que de comptes per l’any vinent n’hi haurà, encara que no gosava fixar una data en el calendari. En un ambient enrarit per la situació a Catalunya, Mariano Rajoy ha hagut d’admetre que no té suports suficients “en aquest moment”. És evident que el PNB ha fet els seus càlculs i en el context actual pesa més el dany polític d’aparèixer com aliat del PP que el cost econòmic d’ajornar el seu sí. Ja tindran temps en les pròximes setmanes de reprendre la negociació sobre la quota basca i les transferències pendents de l’Estatut de Gernika; perquè, mentre “no baixi el suflé català”, el PP assegura que no vol sortir dia rere dia pidolant un suport que el PNB ara no li donarà.
L’anunci del nou ajornament, aquesta vegada sine die, no va evitar les especulacions, sobretot perquè no és la primera vegada que es presenten els comptes sense tenir les aliances tancades i, en tot cas, sent conscients que, aprovant-los el 29 de setembre, els bascos tenien per davant més d’un mes abans d’arribar al primer escull: salvar Rajoy de les esmenes a la totalitat. I això va fer que planés sobre la decisió d’una pròrroga, aparentment tècnica, una estratègia dels populars de guanyar temps per veure què és el que li convé més en funció de com es resol l’enigma català. Perquè és evident que sense comptes del 2018 es podrien prorrogar els del 2017 fins a finals de l’any vinent. Però allà s’acabaria la legislatura. I la temptació de deixar passar l’1-O –i, a partir de la suposada “victòria per 10-0” que es vaticina a La Moncloa– calibrar si és el moment de molestar-se a negociar uns comptes –que pel que fa al PNB no li sortirien gens econòmics– o avançar les eleccions per obtenir una majoria més àmplia.
Però precisament la sensació d’inacció política que exhibeix l’executiu espanyol, en aquest cas pel que fa a la manera d’afrontar la crisi d’estat –escudant-se en jutges i fiscals– és el que va voler criticar ahir Pedro Sánchez. El secretari general del PSOE no les té pas totes que la seva posició de suport incondicional a Rajoy no li pugui passar factura, sobretot perquè entre una part del seu electorat s’ha instal·lat la sensació que el socialista ha decidit tancar els ulls davant el setge a Catalunya. Pel que pugui passar, Sánchez comença a marcar distàncies amb el popular preguntant-se: “De què serveix un govern que delega les seves funcions en els tribunals?”, mentre alertava el president espanyol que la “prudència és bona per a tots, incloent-hi el fiscal general de l’Estat”. Això sí, com sempre passa al PSOE, mai no plou a gust de tothom i des de l’entorn de Susana Díaz se li retreia que obrís ara la porta a qüestionar les actuacions per frenar l’1-0.
