La retina i el cor

27/10/2017 00:54 | Actualizado a 27/10/2017 02:57

La primera versió d’aquest article la vaig escriure ahir, de bon matí, abans que transcendís que Carles Puigdemont estava disposat a convocar eleccions. Un cop va anunciar-se aquesta sortida, vaig pensar que el president havia tingut en compte algunes consideracions que són en ment de molts catalans. I també vaig pensar que potser s’havia capbussat en certes lectures per trobar inspiració. A finals del 1926, Gaziel va escriure que la política s’ha de compondre de dos elements essencials: “Una visió sense entranyes, per a jutjar lúcidament tot el que passa al món, i una entranyable energia per tal que la força que resulta d’aquesta agitació eterna i vertiginosa redundi en benefici de la trajectòria nacional”. El gran periodista afegia una metàfora per pintar el concepte: “Una retina d’àliga, precisa, al servei d’un turmentat cor de tità”. Segons el que fou director de La Vanguardia, “tots els grans polítics han presentat aquesta fesomia i aquesta idiosincràsia de monstre”.

Retina d’àliga i cor de tità. Puigdemont, quan va prendre possessió del càrrec, va citar Gaziel. Em consta que l’ha llegit a fons. Quan s’acumulen els consells dels uns i dels altres, és bo tornar als clàssics i escoltar-se un ­mateix. Quan el vertigen s’apodera de l’escena, la lucidesa és indispensable per analitzar la realitat, com ho és l’energia constructiva, que tingui en compte el càlcul de costos i de guanys que implica qualsevol decisió. Retina i cor, saber llegir el quadre i actuar de la manera més eficaç, que acostuma a ser el mal menor. El governant responsable sempre es mou en un pa­radigma tràgic, com bé ens ensenya Isaiah Berlin: no hi ha decisions per­fectes.

Puigdemont havia de complir el seu compromís amb els que li han fet confiança, però no hi ha una única ma­nera de fer-ho. Perquè la política es desenvolupa dins d’unes circumstàncies molt fluïdes, que exigeixen flexibilitat. Si fas una declaració d’independència i no tens la força mínima per aplicar-la i mantenir-la, el teu compromís cau en el pur nominalisme. Ahir vam veure un plausible moviment tàctic del president català, que passava per la convocatòria d’elec­cions, com a mecanisme per acumular forces, ampliar el perímetre social del sobiranisme i preservar les palanques institucionals. Però aquest gir no podia ser ni una rendició ni una humi­liació i, per tant, era just que aquesta decisió es vinculés a la retirada de l’article 155.

Puigdemont s’ha arriscat a ser fle­xible però al voltant de Rajoy –desgraciadament– impera l’esperit de venjança i una voluntat indissimulada d’esclafar el sobiranisme i, de passada, més d’un segle de catalanisme. L’ar­ticle 155 no resoldrà res, serà el caos. La política ha perdut. Ahir, durant unes hores, va semblar que el coratge i el compromís podien conviure amb la intel·ligència. Va ser un miratge.