Traïdor

Madrid
27/10/2017 00:49 | Actualizado a 27/10/2017 02:56

El 27 de juny del 1977 Josep Tarradellas es va enlairar d’ Orly rumb cap a Barajas. A Madrid l’esperava Adolfo Suárez. El més audaç i transformista dels joves jerarques del Movimiento Nacional davant l’home que havia di­rigit la indústria de guerra de la Catalunya republicana. La reunió va anar malament, molt malament. Ho va tornar a explicar Jordi Amat aquest estiu passat en una brillant sèrie d’articles a La Vanguardia.

Tarradellas proposava la restauració immediata de la Generalitat, com a mancomunitat de les quatre diputacions catalanes. Suárez li va dir que ni parlar-ne. Sense cap acord, van decidir emetre una breu nota de la trobada. Tarradellas va demanar que se’l reconegués com a president de la Generalitat. Aleshores a Suárez li va sortir la camisa blava: “Vostè no és ningú. Vostè és el que jo dic que és. Res més”. Així d’ eixut. Així de superb. Així de taxatiu. Tarradellas va encaixar el cop i va aconseguir que el comunicat li donés el tractament d’“honorable”. Quan va sortir del despatx, els periodistes es van abalançar sobre l’home que havia arribat de l’exili. “Com ha anat?” li van preguntar, ansiosos. “Ha estat una reunió molt cordial i molt agradable”, va respondre. Amb aquestes intel·ligents paraules, Tarradellas va guanyar la partida. Quatre mesos després, el 23 d’octubre, tornava a Barcelona com a president de la Generalitat restaurada. La gran victòria política de Catalunya al segle XX.

Cal tenir molt aplom per donar aquesta resposta a la premsa després d’una reunió tempestuosa amb un falangista reconvertit que et menysté. Un home valent, llest i ambiciós que et necessita per als seus plans –evitar que socialistes i comunistes marquin el ritme polític a Catalunya– i que, alhora, et menysprea, per posar-te a prova. Cal tenir aplom. Cal haver viscut els estralls d’una guerra civil. Cal conèixer l’ànima humana. Cal haver passat gairebé quaranta anys d’exili. Cal tenir talent. I cal viure en l’era analògica, sense el turment de les xarxes socials a la butxaca.

Si ahir al migdia Carles Puigdemont hagués convocat eleccions donant per suposada la paralització de l’article 155, hauria guanyat la partida. Hauria evitat la suspensió de l’autogovern de Catalunya, amb la majoria de l’opinió pública catalana a favor seu i amb molt respecte a la resta d’ Espanya. Hauria trencat la unitat d’acció PP-PSOE, també coneguda com a Front Únic Antijaponès. Hauria derrotat els falcons de la dreta espanyola, que somien amb la presa de Ca­talunya.

Mariano Rajoy no l’hi va facilitar. No va moure ni un dit. Està irritat, també té molta pressió a sobre i intueix que el 155 el pot beneficiar molt. Té el suport de la Unió Europea i els americans, ha fet presoner el PSOE i, una vegada suspesa la Generalitat, tindrà dues claus del temps polític a la butxaca: la potestat de convocar eleccions generals i eleccions catalanes. La possibilitat de fer-les coincidir quan li convingui.

Puigdemont, desbordat, no va suportar que li diguessin traïdor. Tarradellas no tenia Twitter.