A l’enemic, ni aigua

27/10/2017 03:03

Hi ha un eco del 1714, sí, en tot el que ha passat aquests dies. L’irredemptisme dels defensors de la independència i la duresa no menys irredempta dels adversaris que no han permès durant cinc anys cap sortida tangencial a un plet que, essent històric, es va exacerbar a partir de 2010 amb la sentència del TC sobre l’Estatut.

Les posicions han estat inflexibles per part de tots els fronts, que, a més, han fruit especialment escombrant de l’àgora tots aquells que podien aportar flexibilitat, reflexions integradores o alternatives basades en el mal menor. Cal no oblidar per entendre bé el que ha passat que hi havia dos somnis en joc. No només un. El somni de la independència havia detectat en la debilitat espanyola causada per la crisi econòmica la finestra d’oportunitat: “O ara o mai”. Com si estiguéssim en temps del general Prim: “Caixa o faixa”, és a dir: o morts o triomfants.

El somni antagonista, el de convertir Espanya en França i planxar la diferència catalana, va detectar en el frenetisme català l’oportunitat ideal. Rajoy ha jugat amb tàctica russa i tempo xinès. Ha deixat que l’independentisme avancés i anés creient-se la seva propaganda. Rajoy, com Sun Tzu: “Qui vulgui semblar dèbil per provocar l’arrogància del seu adversari ha de ser fortíssim”. Mentre afavoria l’arrogància de l’independentisme (creure que el món estava pendent de Catalunya, creure que amb el 48 % es podia trencar un Estat antic i recompondre les fronteres de la UE, creure que els sectors catalans contraris a la independència serien submisos, creure que desobeir no té costos), Rajoy estava fent una maniobra encercladora: en un moment donat, s’ha limitat com els lluitadors de judo a aprofitar l’embranzida independentista de la Generalitat per fer-la caure amb estrèpit.

Un cop tinguis l’enemic acorralat, fes que cometi beneiteries (la ruptura legal, el menyspreu de l’oposició). Quan li tinguis el peu al coll, humilia’l. Demostra-li la teva força policial i judicial. Espanta’l amb un règim d’excepció. Perdrà per 10-0.

10 a 0, el pronòstic de la vicepresidenta Santamaria, es va complir ahir al peu de la lletra. Puigdemont, pressionant per totes bandes, conscients del gran risc de la divisió interna i preocupat per enviar els militants de l’independentisme a un llarg i desgastador combat amb la policia, va treure la bandera blanca. Les eleccions que ell proposava eren una treva: per evitar els mals pitjors, per recomptar les forces, per descomprimir la situació. I perquè respiressin economia i societat. Va demanar una rendició digna, sense la qual una solució definitiva del problema no serà mai possible. Amb la intermediació del lehendakari Urkullu, les converses entre Puigdemont i la Moncloa semblava que es dirigien al bon port. Eleccions sense DUI a canvi de la retirada del 155. Cap al migdia, Puigdemont es va adonar que havia caigut en una trampa. El 155 es mantenia. Va esperar durant hores la confirmació de la treva. Va rebre aquesta resposta futbolera: has caigut a terra, lesionat, però ets enemic. I a l’enemic, ni aigua. És una clara victòria política de Rajoy. I també una derrota del futur.