Hores d’infart

27/10/2017 00:53

De tot, menys avorrit. No hi ha dubte que el procés català ha entrat en la fase més intensa i, alhora, més sorprenent i desconcertant, amb moviments eròtico-festius que van del probable orgasme a la marxa enrere, i voltes a l’alegria. Vivim en un Dragon Khan de nervis, emocions, enuigs, alegries, penes i la resta de sinònims de la xaranga.

I si no fos perquè ens hi estem jugant molt tots (i tots és tots), aquest article podria mantenir-se en el to jocós, no endebades l’humor és una fugida eficaç de la realitat.

Però no serà possible. El moment és transcendent i delicat. I en aquest punt, en espera d’esdeveniments a les dues cambres del pont aeri, em sembla pertinent posar en relleu el que ahir va intentar el president Puigdemont. Amb una prèvia: la reflexió no parteix de les idees pròpies, ni de l’anàlisi de les alienes, perquè cadascú tindrà la seva opinió sobre l’intent de convocar eleccions per poder frenar el desastre del 155. No, és una reflexió sobre la voluntat que el va moure i la valentia que va demostrar. Puc assegurar, perquè em consta, que la preocupació que tenia el president a l’hora de valorar l’opció electoral no eren els seus riscos personals si avançava en la independència, ni cap indici de debilitat en la ruta, malgrat que era probable que el PP i adossats ho valoressin així perquè sempre confonen la treva amb la por i la negociació amb la feblesa. És el que té la política quan es fa des de dalt del cavall.

Al contrari, Puigdemont demostra una determinació insòlita en els seus postulats i una resilient capacitat per sobreviure a les tempestes, de manera que no es tractava d’ell i de la seva posició, sinó de l’anàlisi dels riscos per al global del país. I havia d’intentar-ho.

Havia d’intentar exhaurir qualsevol via que impedís l’atropellament a les institucions catalanes i al conjunt de la societat, i si per això era necessari servir el seu cap a la safata, estava disposat a fer-ho, sempre que fos un sacrifici eficaç per evitar el desastre. Només feia falta que “l’altre costat” fes un gest en la mateixa direcció, amb la voluntat de distendre la pressió. No va ser així, sinó al contrari: van interpretar el gest com una fluixedat del president, van entreveure la victòria militar a què aspiren i no van agafar el guant de la distensió. Potser perquè sempre van somiar amb aquest moment d’atropellament a ­Catalunya.

Si ningú no ho evita, doncs, el xoc està servit, i no serà bo per a cap banda perquè si bé la independència, sense l’aval internacional, serà molt complicada per a Catalunya, intentar arrasar les institucions catalanes serà impossible per a Espanya. En tot cas, en aquests dies en què vivim perillosament cal valorar la voluntat d’un president que va anteposar la preocupació pel seu país a la seva glòria personal.

Només necessitava que a l’altra banda també hi hagués un estadista.