OPINIÓ
XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT - 27 octubre 2017 2.00 h

A LA TRES

D’infart

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“Ahir van passar més coses de les que va semblar. No descartin res.

Ahir, que va ser un dia d’infart, de Dragon Khan, de negociacions soterrades i d’alts i baixos emocionals, vam tornar a veure un Puigdemont en estat pur. A la seva. Tan a la seva que a primera hora no el va entendre gairebé ningú. Però ell va fer allò que va creure que havia de fer, independentment del que alguns li aconsellaven. Va tornar a intentar, un cop més, un pacte amb el govern de l’Estat. “El meu deure i la meva responsabilitat és esgotar totes les vies, absolutament totes, per trobar una solució dialogada i pactada en un conflicte que és polític’”, va dir a mitja tarda després que fracassés definitivament (si és que hi ha res definitiu) qualsevol negociació. A canvi de salvar les institucions catalanes que ell veia perillar i d’excarcerar els Jordis, estava disposat a passar a la història com un traïdor. Un preu molt alt, altíssim, que va demostrar que estava disposat a pagar. I per a això també s’ha de ser molt valent. Però el PP (i el PSOE i Ciudadanos) ahir van tornar a demostrar, també un cop més, que no tenen aturador. Ens volen rendits, agenollats i suplicant clemència. Puigdemont, ahir, va donar una lliçó a tots aquells que aquests dies han mediat en el conflicte, es diguin Urkullu, Iceta, Sánchez o Iglesias: l’Estat, senyors meus, no vol negociar. I els ha enganyat a tots. Aquesta va ser una de les lliçons d’ahir. Però n’hi va haver més: la més important, la de la confiança. Començant per la nostra, per la del carrer. Perquè a mig matí no s’havia ni confirmat la convocatòria electoral i al carrer ja se sentien crits i es veien pancartes de “Puigdemont traïdor, a Twitter els insults corrien com la pólvora, ERC amenaçava d’anar-se’n a l’oposició, Rufián piulava “155 monedas de plata”, diputats exconvergents anunciaven la seva dimissió i alguns consellers estaven desapareguts. Desapareguts i retratats. Em pregunto (i només m’ho pregunto, perquè no tinc resposta) si això és sinònim de confiança i lleialtat al president. Tot i que per lleialtat, és clar, la de Santi Vila. I em pregunto si no és per tot això que Puigdemont va dir ahir que “ara correspon al Parlament prendre decisions sobre l’aplicació a Catalunya de l’article 155”. Ell ja la va prendre ahir. El dia D, doncs, és avui. I vist com va anar ahir, no descartin res.