POLÍTICA
27 novembre 2018 2.00 h

SERGI MIQUEL

 

DIPUTAT DE CDC AL CONGRÉS

El no a tot i la voluntat santa

SERGI MIQUEL
No és con­tra­dic­tori defen­sar la inde­pendència i apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats dels veïns durant el camí

Aquests dies m’he dedi­cat a relle­gir Kant. Sem­pre he admi­rat la seva con­fiança en la capa­ci­tat dels humans per esco­llir el nos­tre propi rumb plan­tant cara a tot intent de l’Església o de qual­se­vol altre poder que vul­gui con­di­ci­o­nar la vida dels ciu­ta­dans. Defu­gint qual­se­vol tutela exte­rior que ens abo­qui a una infan­ti­lit­zació, l’home asso­leix la con­dició adulta, diu Kant. Con­si­de­rava que qual­se­vol decisió que hem de pren­dre navega entre “allò que volem fer” i “allò que hem de fer”. Segons ell, aquest dilema és estri­ca­ment humà, ja que allò que “vol fer” Déu coin­ci­deix sem­pre amb el que “ha de fer”, amb allò cor­recte. Així doncs, quan els humans hem de fer que les nos­tres deci­si­ons o volun­tats vagin en la bona direcció –d’això, ell en deia “volun­tat santa”–, hem d’esco­llir sem­pre la raó per sobre de l’emoció. “És per això que neces­si­tem l’ètica”, afir­mava.

Ara per­me­teu-me un salt en la història. El 28 de novem­bre del 2011 vam acos­tar-nos al Congrés dels Dipu­tats amb com­panys de la Joven­tut Naci­o­na­lista de Cata­lu­nya. Aquell dia es dis­cu­tia i es votava la Lomce, la llei pre­sen­tada pel minis­tre Wert que posava en risc el sis­tema d’immersió lingüística i que cap­gi­rava el sis­tema edu­ca­tiu i reduïa les pos­si­bi­li­tats de pro­gres­sar d’una bona part dels alum­nes amb més difi­cul­tats; d’alguna manera, s’obria la porta a des­man­te­llar el sis­tema edu­ca­tiu tal com l’havíem entès a Cata­lu­nya durant anys. Mal­grat no gene­rar con­sens, és cone­gut per tots el resul­tat d’aque­lla votació.

Set anys després, em miro aquest debat des d’una pers­pec­tiva dife­rent, com a por­ta­veu d’Edu­cació del meu grup par­la­men­tari, i amb l’abso­lut con­ven­ci­ment que aquesta llei con­ti­nua sent avui una amenaça per al sis­tema edu­ca­tiu esta­tal, però molt espe­ci­al­ment per al català.

Assu­mida la neces­si­tat d’evi­tar que aquesta llei tin­gui impacte un sol dia més sobre el nos­tre sis­tema edu­ca­tiu, per­me­teu-me que això em ser­veixi com a punt de par­tida per sot­me­tre a un test d’estrès el clam de votar no a totes les ini­ci­a­ti­ves del Congrés dels Dipu­tats. Con­fesso que, com a idea, pot gene­rar certa tran­quil·litat d’espe­rit. Hi ha moments en què el cor ho demana per fer evi­dent al govern del PSOE que la situ­ació que vivim a Cata­lu­nya, espe­ci­al­ment la d’aquells que són fora del país o a la presó, o que estan pen­dents de judici, és injusta i neces­sita una sor­tida política com més aviat millor. Però em pre­gunto també si no ens estem con­dem­nant a nosal­tres matei­xos, si no estem dei­xant esca­par l’opor­tu­ni­tat d’acos­tar-nos a l’objec­tiu final del procés que vam ini­ciar: cons­truir una Cata­lu­nya millor i amb més opor­tu­ni­tats.

Amb una subs­cripció al “no a tot”, accep­tem que és millor man­te­nir una llei fatal per a Cata­lu­nya que bus­car fórmu­les per donar esta­bi­li­tat i segu­re­tat al nos­tre sis­tema edu­ca­tiu en el futur imme­diat. Accep­tem també que qual­se­vol pro­posta, com sem­bla que arri­barà, per aug­men­tar, per exem­ple, el salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal (també dels cata­lans i cata­la­nes) ha de ser rebut­jada. I, com aquesta, tan­tes altres mesu­res que poden ser bene­fi­ci­o­ses per als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya.

Arri­bats a aquest punt, se’m fa ine­vi­ta­ble pre­gun­tar si no és con­tra­dic­tori defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya com a ins­tru­ment per viure millor i alhora empe­ti­tir durant el camí les opor­tu­ni­tats dels nos­tres veïns, pen­sin com pen­sin.

Per anar tan­cant el cer­cle, val la pena revi­sar el lle­gat de Kant per saber com ens pot ser­vir avui, i em pre­gunto si, davant d’aquesta decisió i d’aquest moment tan excep­ci­o­nal, el deure d’aquells que tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de repre­sen­tar una part del poble de Cata­lu­nya no és, una vegada més, fer una aposta per la raó. Em pre­gunto si el més raci­o­nal no és bus­car la manera de fer com­pa­ti­bles les acci­ons i el full de ruta del govern de la Gene­ra­li­tat, la denúncia de les situ­a­ci­ons injus­tes i els greu­ges, amb una acció política a Madrid que sàpiga apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats. Em pre­gunto si no és bàsica­ment l’emoció el que ens con­du­eix a votar en con­tra de qual­se­vol pro­posta al Congrés dels Dipu­tats, fins i tot si ens bene­fi­cia i si no ens cal pen­sar-ho molt bé per les con­seqüències que això pot tenir.

Sem­pre amb l’objec­tiu clar en l’horitzó, crec que tenim el deure de bus­car fórmu­les que facin com­pa­ti­ble aquest camí, que sem­bla més llarg del pre­vist, amb l’obsessió de tro­bar pro­pos­tes que en el futur imme­diat ens per­me­tin a inde­pen­den­tis­tes i no inde­pen­den­tis­tes viure millor.