OPINIÓ
27 novembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

Gegants al Montgrí

MIQUEL RIERA
Diu­menge Dolors Bassa no va ser al Montgrí, al tra­di­ci­o­nal aplec, però els seus veïns la van rei­vin­di­car pujant els gegants al cim

Acte de gran valor i emoció el d’aquest diu­menge al matí al cas­tell del Montgrí, on van pujar els gegants de Tor­ro­e­lla –poca broma, la gesta– en home­natge a la con­vi­la­tana empre­so­nada a Figue­res, la con­se­llera Dolors Bassa. L’acte es va fer coin­ci­dint amb la cele­bració de l’aplec de Santa Cate­rina, diada fixada amb lle­tres grans al calen­dari de qual­se­vol tor­ro­e­llenc i que és punt de tro­bada de veïns i foras­ters al cor mateix del massís, al vol­tant de la cen­tenària ermita que tan bé va des­criure Víctor Català a Soli­tud.

Una cita ine­lu­di­ble per als tor­ro­e­llencs i a la qual no sol fal­tar la con­se­llera i que aquest diu­menge, com ja va pas­sar l’any pas­sat, va haver de viure tan­cada injus­ta­ment –ho repe­ti­rem les vega­des que faci falta– a la presó. Els tor­ro­e­llencs no obli­dem Dolors Bassa. Evi­dent­ment que no. La vila empor­da­nesa és plena de car­tells i pan­car­tes dema­nant-ne la lli­ber­tat i denun­ci­ant-ne l’inhumà cal­vari.

L’acte d’aquest diu­menge dalt de l’emblemàtic cas­tell del Montgrí, en un dia clar que per­me­tia omplir-se del revi­ta­lit­zant pai­satge empor­danès, va ser cer­ta­ment simbòlic i algú dirà que de ben poc haurà ser­vit. Però, jus­ta­ment, a vega­des, els sim­bo­lis­mes són la clau en un procés polític tan com­plex com el que estem vivint. I l’acte de diu­menge va ser­vir; oh, i tant que va ser­vir! Per demos­trar a tot­hom que a Tor­ro­e­lla de Montgrí ningú s’oblida de la Dolors, mal­grat els mesos trans­cor­re­guts, i que la gent és capaç de fer el que cal­gui per acon­se­guir la lli­ber­tat de la con­se­llera. Com enfi­lar els cen­te­na­ris gegants fins al cim.

Dins del cas­tell es va lle­gir una carta de la Dolors. Emo­ci­o­nada, s’hi des­til·lava la tris­tesa d’haver de viure tan­cada una data tan asse­nya­lada com aque­lla. Tot i això, hi domi­nava la fer­mesa. El con­ven­ci­ment que el seu sacri­fici no serà en va i que ben aviat la tor­na­rem a veure cami­nar pel seu poble i pujar al cas­tell. I que, sobre­tot, la podrem dei­xar de veure a través del maleït vidre de la presó figue­renca.