OPINIÓ
DIRECTOR DE LA CÀTEDRA ETHOS DE LA URL - 27 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

¿Ni oblit ni perdó?

FRANCESC TORRALBA - DIRECTOR DE LA CÀTEDRA ETHOS DE LA URL
“Per­do­nar no és sua­vit­zar el mal que va cau­sar el botxí, ni infra­va­lo­rar-ne les con­seqüències. No és rela­ti­vit­zar aquell sofri­ment. La memòria del mal és un deure ètic, però també la volun­tat de recon­ci­li­ació

La paci­fi­cació del món exi­geix la recon­ci­li­ació amb el pas­sat, el gua­ri­ment de la memòria ferida. Molt sovint el que fa impos­si­ble rela­ci­ons de qua­li­tat i de ver­ta­dera concòrdia entre els homes con­tem­po­ra­nis no són situ­a­ci­ons d’injustícia, sinó pro­ble­mes here­tats del pas­sat, res­sen­ti­ments absurds, odis vis­ce­rals que s’han transmès, de gene­ració en gene­ració, mol­tes vega­des, incons­ci­ent­ment, però que han calat i pre­dis­po­sen els pre­sents al con­flicte, a la tensió, a la segre­gació.

El perdó trans­cen­deix la justícia, va més enllà que ella, perquè neix de l’amor. No es pot impo­sar, ni tam­poc coac­ci­o­nar, però es pot edu­car i pro­pi­ciar. En qual­se­vol cas, és sem­pre un acte de la volun­tat, d’una volun­tat que recorda el mal sofert, que és cons­ci­ent i lúcida i sap el que va pas­sar, però té capa­ci­tat, força i ener­gia per dige­rir aquell pas­sat dolorós i començar de nou, ini­ciar una altra vegada el vin­cle sense que aquell pas­sat emmet­zini les rela­ci­ons de pre­sent i de futur.

El conei­xe­ment del pas­sat, però, no ha de ser font, ni motiu de res­sen­ti­ments i ran­cors absurds que facin impos­si­ble la con­vivència en el pre­sent. La pau no s’edi­fica, com alguns pen­sen, sobre l’oblit o la des­memòria. S’edi­fica sobre el record. Cal, però, recor­dar, encara que el temps que ens separa de l’ofensa és deter­mi­nant perquè aquesta memòria pugui gua­rir-se i mirar el futur amb ulls espe­rançats.

Per­do­nar no és sua­vit­zar el mal que va cau­sar el botxí, ni infra­va­lo­rar les seves con­seqüències. No és rela­ti­vit­zar aquell sofri­ment, perquè això seria una manca de res­pecte envers la víctima. La memòria del mal és un deure ètic, però també la volun­tat de recon­ci­li­ació. El pur record del mal sofert pot arri­bar a con­ver­tir-se en un cer­cle viciós, que ali­menti l’odi, el ran­cor i futu­res con­fron­ta­ci­ons.

Per­do­nar no al·ludeix, sola­ment, a la mise­ricòrdia i a la recon­ci­li­ació amb l’altre per un o altre acte. És, més aviat, l’accep­tació de la peti­tesa de l’altre, de la seva misèria, de la seva inca­pa­ci­tat. Per bé que es con­si­dera una vir­tut cris­ti­ana, el perdó no és patri­moni d’una única tra­dició espi­ri­tual. És una vir­tut essen­cial en l’amis­tat, ja que sense perdó és impos­si­ble una llarga amis­tat en el temps. Exis­teix una certa sobre­a­bundància en el perdó; mai no pot ser quel­com obli­gat.

El perdó trans­cen­deix, de molt, la justícia, entesa com a pur inter­canvi con­trac­tual. Per­tany, més aviat, a l’ordre de l’amor gratuït, a un tipus d’eco­no­mia espi­ri­tual, si es pot dir així, que depassa les lleis de la irre­ver­si­bi­li­tat del temps i de l’equi­li­bri i del canvi. És una forma específica de revisió del pas­sat, de la iden­ti­tat nar­ra­tiva pròpia de cadascú; ara bé, una revisió que no és solitària, ni intros­pec­tiva, sinó mútua, en la qual s’ha pogut veure el fruit més preciós de l’inter­canvi de la memòria. També és una forma d’alli­be­ra­ment de les rancúnies i els res­sen­ti­ments, de descàrrega inte­rior.

Per­do­nant no es can­cel·la la història, no s’abo­leix el pas­sat, però s’alleu­gera la sofrença i se la con­ver­teix en potència de l’amor. Per asso­lir el mira­cle del perdó, cal un temps ade­quat. La paciència del temps evita un perdó confús i apres­sat, que no és ver­ta­der perdó. És veri­tat que l’amor gratuït exce­deix la justícia, però no la subs­ti­tu­eix. No es pot per­do­nar allò que s’ha obli­dat, però cal una certa distància tem­po­ral per poder exer­cir el perdó.

La recon­ci­li­ació amb l’altre implica una forma específica de revisió del pas­sat i de la iden­ti­tat nar­ra­tiva pròpia de cada per­sona o grup. Es basa en el pres­supòsit d’una revisió no solitària, ni intros­pec­tiva, sinó recíproca, en diàleg. Per part del cul­pa­ble, el perdó pot obrir un nova pos­si­bi­li­tat d’inter­venció i d’ini­ci­a­tiva en la cons­trucció de la història; men­tre que, de part de la víctima, el reco­nei­xe­ment del mal cau­sat pot res­tau­rar una capa­ci­tat d’ini­ci­a­tiva altra­ment frus­trada.