La tercera via prospera

La dimissió d'Alex Salmond ha estat catàrtica per a un independentisme que eixampla l'espai

La majoria d'escocesos consideren que els nous poders que traspassarà Londres no són suficients

27/12/14 02:00 LONDRES - QUIM ARANDA
La figura de Salmond causa odi visceral a la capital de l'imperi

Després de més de tres mesos de la desfeta en el referèndum d'independència, el “yes” ha tornat a ocupar els carrers d'Escòcia d'una manera quasi tan activa com en els dies i en les setmanes prèvies al 18 de setembre. Fins i tot, en alguns casos, amb més embranzida.

Païda la derrota –i ajornat l'objectiu sine die– amb la catàrtica dimissió, l'endemà, del fins aquell moment màxim exponent del moviment, el primer ministre Alex Salmond, l'independentisme ha sabut cobrar noves forces pel procediment de canviar de tàctica: ara juga a aconseguir el màxim de poders de Londres, que va prometre el sol i la lluna –però que lliura amb comptagotes i perquè no té més remei– per evitar el desastre i espera, de nou, el moment oportú per jugar les seves cartes. Hi tornarà a arribar, però? És difícil de predir.

Un seguit de fets fan pensar que sí, que això passarà més aviat que tard; d'altres, que no; que el 18-S ha estat una única oportunitat perduda.

Hi ha, realment, revifalla independentista, com s'entesten a explicar els més optimistes? Moltes dades la confirmen. Des d'anecdòtiques, fins a electorals. Alhora, però, altres ombres i incerteses continuen planant sobre el projecte del sí: d'alguna manera, les mateixes grans incògnites econòmiques que van ser clau perquè finalment els escocesos optessin per romandre dins del Regne Unit.

Una passejada pel Christmas Market de Inverness, la capital de les Highlands, confirmaria l'eclosió nacionalista. A la fira li han donat el nom de “Yesmas” (contracció de yes i christmas). I els activistes, com durant la campanya del referèndum, no parlen d'“inverness” sinó d'“InverYess”.

La memorabília del sí és a l'ordre del dia i, com potser passa en algunes ciutats de Catalunya, hi ha una desconnexió evident de la resta de l'estat. Festa, en aquest cas nadalenca, i independència continuen formant part del mateix binomi, que és una mica naïf, que va operar abans del 18-S.

La multiplicació per gairebé sis del nombre de militants del Partit Nacional Escocès (SNP) des del referèndum fins ara, quan ja voreja els cent mil afiliats, és una altra dada a tenir en compte.

És un suport popular que, tanmateix, s'ha manifestat allà on veritablement importa, a les urnes. Ha estat el cas en sengles eleccions parcials molt recents, de primers de desembre, les celebrades en els consells locals d'Elgin City North i South Kintyre. En tots dos casos l'SNP ha guanyat el seient al laborisme, amb percentatges que superen els 30 punts.

La resurrecció de l'incombustible Alex Salmond, després que hagi anunciat la intenció de tornar a la política de primera línia a Westminister en les eleccions generals de l'any vinent, és un altre dels actius de l'independentisme. I la seva sola figura causa odis viscerals a la capital de l'imperi, on no li perdonen la gosadia d'haver-lo deixat a un pas del trencament.

Que Salmond és un actiu evident ho diuen els sondejos, que garanteixen un èxit més que sonat de l'SNP a Escòcia, si més no quan falten cinc mesos per les eleccions. L'última enquesta augura que l'SNP pot ridiculitzar el laborisme en superar-lo de més de 22 punts.

L'estudi, de YouGov per a The Times, que es va publicar el 14 de desembre passat, aporta encara un parell de dades prou significatives. El 40 per cent dels electors laboristes del 2010 creuen que la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, fa molt més bona feina que no pas David Cameron o Ed Miliband,premier i cap de l'oposició laborista, respectivament.

La segona, i potser la més favorable per a l'independentisme a mitjan i llarg termini, és que els escocesos no creuen que les propostes de la comissió Smith –que haurien d'entrar en vigor després de la constitució del nou parlament– vagin prou lluny. El 21 per cent dels votants del no –un de cada cinc– sostenen que queden curtes; la quarta part dels actuals votants del laborisme, i gairebé el 50 per cent dels de 2010, no creuen que les promeses unionistes hagin estat honorades, i, finalment, el 42 per cent dels libdem del 2014, i el 46 per cent dels del 2010, també se senten decebuts amb les formulacions la comissió Smith.

La sensació general, almenys des de Londres, és que Escòcia prospera, lentament, cap a la tercera via que David Cameron va negar en la papereta del referèndum. A Edimburg, però, pensen que queda molt de camp per córrer.

Sigui com sigui, el procés escocès continua obert. Quan David Cameron va sortir, l'endemà del referèndum, a la porta de Downing Street a donar per tancada la qüestió “per una generació o potser per tota la vida”, es va equivocar. Tot just ha començat.

Inoportuna caiguda del preu del petroli

Si la crisi del preu del petroli, amb el barril de Brent –per primer cop des del 2009 per sota dels 60 dòlars o vorejant-ne la barrera– hagués tingut lloc les setmanes prèvies al referèndum d'independència, el resultat encara hauria estat més clar a favor del no. Al juny es pagava el barril a 115 dòlars. En 6 mesos s'ha reduït pràcticament a la meitat. Tant és que la causa sigui la guerra contra el fracking. El resultat a les finances escoceses, amb una dependència del 20% dels impostos del combustible, podria ser tan demolidor com a Rússia. És l'assignatura pendent de l'independentisme, i la seva paradoxa. L'activisme no s'atura però encara no té alternativa a la dependència del petroli i al problema de la moneda. Sense oferir-ne, tot seran focs d'encenalls.

Darrera actualització ( Dissabte, 27 de desembre del 2014 02:00 )