Eixamplar o sumar

 27/12/2015 00:44

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme eixamplar com “fer més ample, més dilatat”. El que no aclareix són les conseqüències de tanta extensió, i encara menys si es tracta d’una operació política en què el fi i els mitjans depenen d’interessos contraposats. El procés sobiranista viu una de les seves jornades més insòlites tres mesos després de les eleccions catalanes. L’assemblea de la CUP marcarà el següent pas de l’esquerra anticapitalista i condicionarà el camí de la resta: optar per eixamplar la base independentista per l’esquerra a mitjà termini, i comprovar els resultats al març; o sumar diputats al Parlament amb Junts pel Sí, a curt termini, i tornar a la pugna directa i activa amb l’ Estat. Eixamplar cap a Podem o sumar amb Artur Mas, aquesta és la qüestió.

La disjuntiva no és irrellevant per a una organització política que, a diferència dels partits polítics de tall clàssic, no té entre els seus objectius declarats repro­duir-se políticament. Els resultats del 27- S van evidenciar les limitacions de l’espai independentista per llançar el procés de creació d’un nou Estat i aquest va ser el primer argument del cap de llista de la CUP, Antonio Baños, per descartar la possibilitat d’una declaració unilateral d’independència. Però per a l’esquerra anticapitalista i Junts pel Sí els aliats i els objectius porten camins i calendaris oposats.

L’any passat, després de la consulta del 9- N, un dirigent de Convergència definia la proposta de llista unitària independentista que Mas acabava de posar sobre la taula com l’UTE contra l’auge de Podem. ERC havia posat el focus sobre l’àrea metropolitana davant la degradació de l’espai socialista i Podem, que havia llançat el seu primer avís en les eleccions europees, era un nou i incòmode rival a batre. Un altre membre de la cúpula convergent, assegut a la mateixa taula, intentava convèncer els republicans que el veritable Podem a Catalunya era la llista unitària. El canvi en el sistema. Mas es va sortir amb la seva, hi va haver llista unitària entre CDC i ERC, i a Junts pel Sí van definir un nou espai independentista, encara que dependent de la CUP. Mentrestant, la candidatura de confluència de les esquerres va encongir el resultat d’Iniciativa. Podem i Pablo Iglesias van errar la seva estratègia catalana cridant els immigrants dels anys seixanta a alçar-se contra l’independentisme, però la rectificació a les generals per mitjà d’Ada Colau, posant la seva aposta pel referèndum a la primera línia, va ser d’allò més rendible.

El sector de la CUP més reticent a avançar cap a la independència sota el guiatge de Mas va trobar en la victòria catalana d’En Comú Podem el 20- D el millor dels arguments. La CUP havia intentat sumar els diputats de Catalunya Sí que es Pot a la declaració de ruptura del Parlament. Va posar negre sobre blanc la fórmula del procés constituent, però l’aposta per la independència anava més enllà del que la confluència d’esquerres estava disposada a digerir. Ara les coses han canviat. La formació anticapitalista ha procurat mantenir transitables els ponts amb el sector més sobiranista de Barcelona en Comú i de Podem més enllà del procés independentista. A l’altra banda de la balança, la força electoral de Convergència ha perdut pes i el projecte d’ Artur Mas clama a crits una revolució, mentre que l’ERC d’Oriol Junqueras continua ferma.

La decisió sobre la investidura de Mas com a president de la Generalitat marcarà el pas següent, però no la tendència del moviment. El 20- D les forces d’esquerra van superar l’independentisme i amb un horitzó d’eleccions al març o abans de divuit mesos el dilema continuarà. Eixamplar o sumar.