Acordar el desacord

 Author Img CATEDRÁTICO DE ECONOMÍA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
27/12/2017 00:43 | Actualizado a 27/12/2017 09:10

És possible que els resultats del 21- D, malgrat la seva aparença divisiva (entre dues parts hostils que mútuament desitgen frenar o esclafar l’altra), puguin portar a una situació política millor que la que hi havia abans de les eleccions? Penso que sí. En tot cas, la resposta depèn de com vegem el paper del “conflicte” i del “consens” en el funcionament de la democràcia.

Una idea estesa és que la democràcia només és possible si existeix un consens sobre valors bàsics. Però la democràcia no necessita aquest tipus de consens sinó el conflicte ben atès. La democràcia es maximitza i s’enriqueix amb el conflicte. Aquestes dues idees han estat defensades per dos prestigiosos pensadors. Un, Albert O. Hirschman, economista i analista de polítiques que va ser membre de l’ Institut d’ Estudis Avançats de Princeton. L’altre, Giovanni Sartori, prestigiós politòleg italià, professor emèrit de les universitats de Colúmbia de Nova York i de Florència.

Per Hirschman, el conflicte social ben gestionat actua com una goma d’enganxar de la democràcia. Tot depèn de quin tipus de conflictes es produeixin. N’hi ha de dues classes: del tipus “més o menys” i del tipus “o això o allò altre”. Els primers enriqueixen la democràcia. Els segons la trenquen.

Aquests dos tipus de conflictes tenen molt a veure amb les formes de democràcia. En aquest sentit, Sartori en distingeix quatre formes bàsiques: la democràcia ­representativa, la participativa, la directa i la referendària. No és el moment d’entrar en els trets, atributs i defectes de cadascuna d’elles. Només m’interessa assenyalar dues coses. La primera és que els quatre tipus són avui presents en la política catalana. La segona, que la democràcia referendària planteja conflictes del tipus “o això o allò altre” (exemple: sí o no a la independència).

(Getty)

La democràcia referendària és una democràcia de “suma zero”. Això és així perquè en els conflictes del tipus de “o això o allò altre” uns guanyen i d’altres perden; la suma és zero. Però, en la mesura que tota derrota és amarga i genera sentiments de rancúnia i revenja, és molt possible que el resultat final sigui dolent per a tothom; és a dir, que sigui una democràcia de “suma negativa”.

Els resultats del 21- D tenen la virtut que delimiten bé el conflicte i quantifiquen els partidaris de cada opció. No hi ha majoria de vots a favor de la independència. La majoria de diputats és el resultat d’una determinada regla de repartiment que dona més pes als votants de ­zones rurals que als de les urbanes. Imaginem que haguessin estat els partidaris de la independència els que haguessin tret majoria de vots però que, per l’efecte d’una regla de repartiment més equitativa, no tinguessin majoria parlamentària. Possiblement estarien defensant que la majoria de vots els habilita per decidir la independència i no admetrien que la majoria parlamentària no independentista els bloquegés.

Així les coses, és necessari trobar un consens. Però Sartori assenyala que “el consens no és aprovar; n’hi ha prou que sigui acceptar”. Però acceptar què? Pot ser l’acceptació: 1) de valors últims, 2) de regles de joc, 3) de governs.

El consens sobre els valors últims de la democràcia no és per Sartori una “condició necessària” de la democràcia. Si existeix, la facilita. Si no n’hi ha, estem davant una “democràcia difícil”, però no impossible. Aquesta és avui la situació catalana. No hi ha una cultura política compartida, però això no impedeix el consens.

El consens que veritablement té importància, el que és condició necessària, és el “consens procedimental”. L’acord sobre les regles de joc. Són ­moltes; però respecte al règim democràtic, la fonamental és la que “decideix sobre com decidir”, la que estableix el mètode de resolució de conflictes. Una societat política sense “una” regla de resolució de conflictes és una societat exposada a barallar-se per cada conflicte. Per tant, el consens bàsic que necessitem en la vida política catalana és un consens proce­dimental sobre “qui” té el dret de decidir “com”.

Aquest és, segons el meu parer, el rovell de l’ou de la qüestió política a Catalunya. Necessitem acordar com estar en desacord. I, encara que sembli contradictori, després de les eleccions del 21- D la situació és més favorable. La raó és que la democràcia no és el resultat, com vaig dir, d’un consens previ sobre valors bàsics sinó l’efecte d’un empat entre forces hostils, cada una de les quals no pot imposar-se per la força a l’altra. Per això les guerres civils o les revolucions no donen lloc a democràcies. Provoquen dicta­dures.