OPINIÓ
SOCIÒLEG - 27 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Nous lideratges

JOSÉ RODRÍGUEZ - SOCIÒLEG
“Neces­si­tem crear con­sen­sos i con­fi­an­ces i, ens agradi o no, per a això ens calen lide­rat­ges

Estic dient una obvi­e­tat: a l’inde­pen­den­tisme li manca lide­ratge. Tenim una part dels nos­tres líders a la presó, una altra part a l’exili. Des de la presó la visió de túnel impe­deix por­tar el dia a dia, i emo­ci­o­nal­ment va dre­nant. Per molt forts que siguin, i ho són, els nos­tres pre­sos polítics no poden diri­gir el movi­ment des de la presó. Poden exer­cir una força moral, com ho han fet durant la vaga de fam o amb els mis­sat­ges que ens van fent arri­bar. Alguns, com en Jordi Cui­xart, estan fent-se grans líders, però la capa­ci­tat de dibui­xar esce­na­ris de futur queda molt reduïda estant a la presó.

D’altra banda, l’exili pot fer una feina insubs­tituïble en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, però no pot exer­cir el lide­ratge prin­ci­pal, ja que no es fan res­pon­sa­bles ni poden assu­mir les con­seqüències de les seves deci­si­ons. Al final, si hi ha un esce­nari de rup­tura futur, els exi­li­ats no poden por­tar la ban­dera, ja que no seran ells els que hi hau­rien de donar la cara direc­ta­ment.

En canvi, els líders que podrien exer­cir no ho fan. Al pre­si­dent del govern es nota clara­ment que no li agrada el paper que fa, que està allà assu­mint un sacri­fici per­so­nal per fer un favor al país i a les per­so­nes que l’han impul­sat, però és clar que ell no és la per­sona que pot aglu­ti­nar l’inde­pen­den­tisme, dibui­xar nous esce­na­ris i fer un pas enda­vant per a crear uns nous rit­mes per a aquesta fase de la lluita.

La capa­ci­tat de les enti­tats, espe­ci­al­ment l’ANC, de con­vo­car més enllà de

grans mani­fes­ta­ci­ons unitàries, és dèbil. Pot­ser 10.000 per­so­nes votant unes primàries a Bar­ce­lona sigui un bon resul­tat, però és ben lluny de l’objec­tiu que pre­te­nien d’un gran movi­ment de base que des­bordés els par­tits. El lide­ratge de l’equip de Palu­zie és a anys llum del de For­ca­dell i ha cre­mat part de la cre­di­bi­li­tat de l’ANC en mani­o­bres al vol­tant d’un pro­jecte com les primàries que s’ha tor­nat molt per­so­na­lista.

Els lide­rat­ges al car­rer dels CDR o de la CUP estan limi­tats. Sense una con­vo­catòria unitària i sense un lide­ratge més clar, el 21 de desem­bre es va veure clar que aquesta acció al car­rer que­dava molt limi­tada en força i nom­bre de per­so­nes. Els lide­rat­ges als par­tits també dei­xen a desit­jar, per lle­ial­tat als exi­li­ats i als pre­sos polítics, els qui podrien exer­cir aquest lide­ratge man­te­nen un per­fil molt baix.

Pot­ser és veri­tat que el movi­ment inde­pen­den­tista té una capa­ci­tat bas­tant autònoma de seguir fun­ci­o­nant sense lide­rat­ges clars, però aquest és un fun­ci­o­na­ment a mig gas. Neces­si­tem algu­nes coses per fer bé la feina: dibui­xar horit­zons de futur i crear con­sen­sos i con­fi­an­ces i, ens agradi o no, per a això ens calen lide­rat­ges.

Si no ho fem, eixam­plar la base, fer front inter­na­ci­o­nal o man­te­nir la lluita al car­rer, ho farem amb molta més debi­li­tat. Ens calen aquests nous lide­rat­ges, amb urgència.