Més que una conxorxa d’enzes


 27/06/2016 02:50

La veritat de la nostra democràcia està a prova aquests dies. La filtració d’unes maquinacions del ministre Fernández Díaz buscant des del seu despatx la manera d’ensorrar polítics sobiranistes en connivència amb el magistrat director de l’Oficina Antifrau de Catalunya és un escàndol majúscul. Protegit per nombrosos escuts mediàtics, i amb la ­seguretat que dóna tenir el poder, el PP ha desviat l’atenció tant com ha pogut. Les bateries antiaèries s’han dirigit a l’anècdota: en comptes de mirar la lluna de les maquina­cions, han posat l’accent en el dit filtrador que ens les ha fet veure. L’argument és ridícul a Espanya, on les filtracions judicials i polítiques estan a l’ordre del dia (el mateix Fernández Díaz va assistir complagut a la publicació d’informes, elaborats per poli­cies de l’Estat, que afectaven greument la reputació de Mas o Trias).

Però és que escandalitzar-se contra la filtració també es ridícul en el context internacional: el cas Watergate (tan semblant, si no per anècdota, sí per categoria: maquinació governamental contra rivals polítics revelada per una gola profunda de l’FBI a uns pe­riodistes) va significar la caiguda del pre­sident Nixon. Encara més, gràcies a la pu­blicació d’aquell escàndol, el periodisme de les democrà­cies occidentals va fer un gran salt endavant. Inquiets, els poders van descobrir el múscul democràtic de la premsa; i la premsa va redescobrir una de les seves funcions: il·luminar allò que el poder amaga.

Ara bé, tal com passa aquí i a tot arreu, el periodisme ha usat la lliçó del Watergate per fer mal als adversaris. És costum a Espanya que el mecanisme de les filtracions sigui arbitrari i selectiu: afecta només els competidors, gairebé mai els protectors. També s’utilitza com a mecanisme d’extorsió (el cas més groller és el de la revista del fals sindicat bancari Ausbanc, vinculat a Manos Limpias, que es dedicava presumptament al xantatge; però la premsa convencional no és menys coactiva). La selecció interessada de les filtracions ha degradat èticament el mecanisme de neteja que va significar el Watergate. El partidisme mediàtic ha convertit les filtracions en un bombardeig de tots contra tots, en una incessant guerra de dossiers en què tothom perilla: partits, govern, oposició, faccions, empreses, persones.

Des que va explotar el cas GAL, la premsa de Madrid tendeix a convertir les filtracions i dossiers en un terrabastall il·legible. Només cal recordar, per exemple, la colossal confusió que El Mundo, indiferent al dolor de les víctimes, va crear durant anys al voltant de la tragèdia d’Atocha (una confusió basada en preteses dades policials filtrades). Només una causa ha harmonitzat els fronts: la batalla nacional contra l’independentisme català. Aquí s’hi ha valgut tot. Se sospitava, però no es podia demostrar. Ara n’hi ha una prova fefaent.

Tot i que som al país de les filtra­cions, s’entén­ que aquesta prova, precisament aquesta, hagi de ser invisibilitzada: la retò­rica liberal del PP hi queda retratada. Hem conegut una veritat oculta: el PP ha fo­mentat la guerra bruta contra els projectes polítics que li desagraden (i em temo que ­bona part de la societat espanyola ho ­aplaudeix).

Com és lògic, els convergents i els d’ERC estan indignats. Cadascú a la seva manera. ERC ha aprofitat en campanya unes frases del magistrat De Alfonso per fer propaganda de la seva incorruptibilitat. Convergència també pot sostenir que ara és un partit net (l’Oficina de De Alfonso només li va trobar dues cunyades promocionades), però no pot amagar els casos que afecten els Pujol i companyia. La guerra bruta de l’Estat no amaga la brutícia pròpia. Podem deduir, en aquest sentit, que si CDC no s’hagués passat a l’independentisme, Pujol no s’hauria sentit pressionat per la UDEF a fer la seva famosa confessió. Si ets bo, l’Estat fa els ulls grossos. És paorós descobrir que l’Estat actua com un xantatgista.

Però els més perjudicats per tota aquesta història som els catalans que no combre­gàvem amb l’argument independentista ­segons el qual les institucions espanyoles són estructuralment anticatalanes. Entenem que sense llei no hi ha democràcia i ens repugnava la proclama sobiranista segons la qual cal trencar amb la llei perquè està al servei dels que usen l’Estat com si fos una propietat privada. No és el joc del ministre Fernández, el que ens fa dubtar de la nostra elecció moral: l’abús de poder és un error corregible. El que ens deixa sense arguments és la reacció del PP, de l’entorn ­mediàtic i d’una gran part la societat espanyola, que justi­fiquen l’abús de poder i la persecució política sempre que la causa ho valgui. Sembla que la causa de la unitat d’Espanya és un bé superior a la llei i la democràcia. També unes paraules de De Alfonso van en aquesta direcció. Magistrat en excedència, és a dir, alt funcionari de l’Estat, justifica la seva conxorxa amb el ministre amb aquestes paraules: “Sóc espanyol”. Vet aquí una puríssima afirmació nacionalista: la nació abans que la democràcia. Sort que diuen que el nacionalisme espanyol no existeix!