La fotocòpia catalana

 27/06/2016 02:38

Excepte en l’escó que els socialistes perden en benefici dels populars, els resultats de les generals del 26-J a Catalunya són idèntics als dels comicis del desembre, una veritable fotocòpia. Mentre en el conjunt de l’Estat el PP es reforça i el PSOE evita el sorpasso de Podem, entre l’electorat català els comuns confirmen –sense augmentar-la– la primera posició assolida el 20-D, per davant d’ERC i CDC, partits que obtenen el mateix suport que fa mig any. L’escàndol protagonitzat pel ministre i candidat Fernández Díaz no passa factura als populars catalans, que creixen en un diputat. La candidata Batet salva els trastos, però perd un diputat respecte dels que va assolir Carme Chacón.

ERC ha confirmat el seu cicle ascendent, ha crescut en percentatge i ha tornat a quedar per davant de CDC, però no ha aconseguit pescar entre els comuns i no sembla que hagi rebut prou vot cupaire per eixamplar-se, un suport que va demanar de manera explícita. Convergència, malgrat no repetir la coalició amb Demòcrates, malgrat el canvi de nom respecte de les eleccions anteriors i malgrat trobar-se en plena refundació, ha aconseguit conservar els vuit diputats i passar per davant del PSC. El resultat òptim de la llista d’Homs –que va fer una campanya massa clàssica per a un partit que es vol reinventar– no pot amagar els problemes d’una organització que necessita obrir un debat a fons, actualitzar les seves idees i rellegir els seus lideratges d’acord amb el nou context i les noves necessitats; no és cap secret que Puigdemont va tenir un paper rellevant en la campanya tot i que, en un primer moment, el disseny era tot un altre. D’altra banda, tal com va passar el 20-D, l’absència d’una llista de Junts pel Sí ha posat molt fàcil als comuns –gràcies a la regla D’Hondt– quedar per davant de l’independentisme.

L’aparició del cap de llista d’En Comú Podem per valorar els resultats, parlant poc del fracàs de Pablo Iglesias i molt de les ganes de guanyar el Govern de la Generalitat i fer fora Puigdemont, em va recordar la intervenció marciana que va fer Narcís Serra la nit de les generals del 12 de març del 2000, salvant totes les distàncies. Mentre Joaquín Almunia –de Madrid estant– assumia la derrota i plegava, el llavors candidat del PSC s’expressava amb una eufòria fora de lloc, realment exòtica. Ahir, Xavier Domènech, per amagar l’objectiu frustrat de vèncer Rajoy, va repetir diverses vegades que la missió del seu partit és derrotar CDC en els futurs comicis catalans. Va ser un espectacle memorable, però sense el glamur –cal dir-ho– de qui va ser vicepresident de Felipe González. L’estudiós de Pi i Margall, tot i ser home tranquil, es va deixar portar per la ràbia: escopinada als convergents per dissimular que l’anunciat assalt al cel ha fet llufa. Només els erronis sondeigs de les televisions públiques –del tot prescindibles– van superar el mal moment del cap de llista dels comuns.