ARTICLES
PERIODISTA I PROFESSOR DE COMUNICACIÓ A LA UPF - 28 gener 2016 2.00 h

TRIBUNA

El front de la informació

JOSEP GIFREU - PERIODISTA I PROFESSOR DE COMUNICACIÓ A LA UPF

En la gran convulsió que sacseja els temples sagrats de la política a Catalunya i a Espanya, un dels fronts de disputa ferotge és el de la informació política. Qui dirigeix el saber i el debat públics sobre les relacions de poder entre vells i nous actors, entre centres i perifèries, entre partits i lobbies, entre administradors del secret i opinadors de referència? És una pregunta que inquieta governants i governats, polítics i empresaris, inversors i assalariats.

“Resulta cada cop més evident la fractura en la credibilitat de les fonts de la informació i de l'opinió polítiques

En aquest front de batalles decisives per a l'èxit de les diferents ofensives, l'independentisme català està guanyant i consolidant posicions. No ho sostinc des de l'optimisme de la voluntat, sinó a la vista d'alguns indicadors objectius que marquen comportaments i tendències. Aquest 2015 ha estat un any excepcional des del punt de vista polític, amb tres tandes electorals de gran impacte (autonòmiques i municipals del 24-M, catalanes del 27-S i espanyoles del 20-D). Sabem amb més o menys precisió com s'han definit els grans mitjans catalans i espanyols amb relació a la qüestió catalana. Però, sabem què han fet els catalans en la seva cerca d'informació i d'opinió? Sabem com s'han informat els catalans i catalanes sobre les diverses propostes polítiques en joc?

Les darreres dades disponibles sobre aquesta qüestió procedeixen dels instituts oficials d'opinió (CEO i CIS), corroborats en part pels estudis d'audiència. Les enquestes postelectorals després del 27-S de CEO i de CIS corresponents a Catalunya coincideixen en les grans xifres. Per exemple, pel que fa a l'accés als mitjans per adquirir informació política, la ciutadania continua preferint en primer lloc la televisió (en un 70% de mitjana), inclosa la franja més jove (en un 55% entre 18 i 34 anys); i a gran distància se situen els diaris (35%), internet (33%) i la ràdio (30%). Ara bé, les dades de més interès per al meu propòsit apareixen quan separem per a la televisió i la ràdio els canals d'origen català i en català dels canals d'origen espanyol i en espanyol. Els registres de CEO i CIS a partir del rècord del dia anterior revelen a grans trets preferències similars. Segons el CEO, els teleespectadors de Catalunya prefereixen els informatius de TV3 en un 42% i de 8TV en un 4% (xifres arrodonides), un total per tant d'un 46%. Els que prefereixen els informatius de La1 (11%), Tele5 (10%), Antena3 (9%), La Sexta (8%) i Cuatro (3%) sumen un total d'un 41%. El CIS donava totals superiors a favor dels dos canals catalans (45,6 i 5,7), superant així el 50%. Les dades de Kantar sobre mesurament d'audiències destaquen pel 2015 la preeminència dels TN de TV3 amb una quota acumulada del 18%, que sumada al 7% de 8TV, situa en bona posició la informació televisiva d'origen català. Pel que fa a la ràdio, el 2015 augmenta la distància entre el seguiment dels informatius als canals d'origen català (Catalunya Ràdio, RAC1 i Catalunya Informació), amb un 58% declarat, respecte dels d'origen espanyol (SER, Onda Cero, Cope i RNE), amb un total del 24%.

En els casos de la premsa i d'internet (xarxes socials, blogs, correu, etc.) es fa més difícil esbrinar línies de preferència respecte a la informació política segons responsabilitat editorial catalana o espanyola. És ben sabut, per exemple, que en els dos periòdics d'origen català amb més circulació, les posicions editorials han estat clarament en contra del procés sobiranista. Però això no significa forçosament que els lectors d'aquests diaris donin suport incondicional a les tesis de la direcció. Per bé que es pot pressuposar una certa afinitat ideològica entre lectors i capçaleres, el pes de les preferències per la informació política d'un determinat diari requeriria estudis més específics i aprofundits.

En tot cas, i malgrat la imponent acumulació d'efectius mediàtics contra les pretensions dels defensors del dret a decidir i/o de la independència de Catalunya, resulta cada cop més evident la fractura en la credibilitat de les fonts de la informació i de l'opinió polítiques. D'una banda, es detecta una creixent malfiança respecte a les fonts informatives amb denominació d'origen a Madrid, que s'identifiquen automàticament amb interessos espanyolistes i immobilistes. De l'altra, es va estenent la convicció més o menys tàcita, però generalitzada, que Catalunya no ha de supeditar a ningú el propi debat públic i que és autosuficient per generar la informació pertinent sobre el procés i per assolir al final una opinió pública madura sobre el futur del país.