POLÍTICA
SANT JOAN DE VILATORRADA - 28 gener 2019 2.00 h

JORDI SÀNCHEZ 

PRESIDENT DE LA CRIDA I DEL GRUP PARLAMENTARI DE JXCAT

“Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa”

 “La presència de Marchena omple de dubtes la imparcialitat del tribunal”

 “Em preparo per acusar l’Estat espanyol i guanyar l’absolució, i per anar-hi determinat, sense abaixar el cap”

XEVI XIRGO / - SANT JOAN DE VILATORRADA
Pedro Sánchez està tra­vat. Li falta valen­tia. I un líder sense valen­tia està con­dem­nat a l’oblit Tant els par­tits com les enti­tats han ini­ciat pro­ces­sos de relleu després de l’1 d’octu­bre
Pre­fe­reixo tre­ba­llar fort per faci­li­tar la uni­tat que no pas encapçalar una llista elec­to­ral Un govern a Espa­nya com el d’Anda­lu­sia seria pit­jor. Però no des­carti un acord PSOE-Ciu­ta­dans
No sé com es pot expli­car que Mara­gall renunciï a la cer­tesa de ser alcalde. Si anem junts, gua­nya­rem l’alcal­dia de Bar­ce­lona [A Puig­de­mont] Massa gent l’hi té votada. No és casu­a­li­tat que repre­senti la legi­ti­mi­tat de l’1-O

A les por­tes del tras­llat a la presó de Soto del Real, a Madrid, per fer front al judici de l’1-O, Jordi Sànchez rep El Punt Avui a la presó de Lle­do­ners.

Com està?
Fort, deter­mi­nat a seguir man­te­nint els ide­als que m’han por­tat a la presó. I recon­for­tat per tot el suport i l’escalf.
Aviat serà tras­lla­dat a Madrid. El pre­o­cu­pen les con­di­ci­ons en què haurà d’estar a Soto del Real men­tre duri el judici?
Afron­tar un judici tan llarg i intents (amb ses­si­ons de vuit hores diàries, tres dies a la set­mana i durant mesos) en presó pre­ven­tiva és una eina de des­gast que el tri­bu­nal ens imposa. Forma part del judici polític al qual ens enfron­tem.
Pre­pa­rat física­ment i men­tal­ment?
Abso­lu­ta­ment. Després de la vaga de fam, amb la rec­ti­fi­cació que el TC va fer quasi imme­di­a­ta­ment, obrint el calaix i des­blo­que­jant els recur­sos d’empara, sabem que amb acti­tud ferma i digna, ento­mant els tri­bu­nals de cara i denun­ci­ant-los, només con­si­de­rem gua­nyar. Afron­taré el judici amb deter­mi­nació.
Després de més d’un any en presó pre­ven­tiva sense poder defen­sar-se, veu el judici com una opor­tu­ni­tat?
Pre­fe­ri­ria que s’hagués tan­cat la causa. Però, després de quasi setze mesos de presó pre­ven­tiva, el judici serà el moment en què ningú ens podrà fer callar. El judici pot ser una opor­tu­ni­tat per posar l’Estat espa­nyol davant del mirall. Serà el seu segon 1 d’octu­bre. I el més impor­tant: tota la pressió la tindrà la fis­ca­lia. Són ells qui hau­ran de demos­trar el que és inde­mos­tra­ble. I ho hau­ran de fer sota llums i taquígrafs, apor­tant pro­ves. Els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals no com­pra­ran parau­les ni relats inven­tats. La fis­ca­lia ho té molt difícil, de fet ho té impos­si­ble si par­lem d’un judici just en què només amb fets pro­vats el tri­bu­nal pot con­dem­nar.
Seran dies durs per a vostè i per a tots els pro­ces­sats.
No pas més durs que els més de 470 dies de presó.
Com es demos­tra que no ha pas­sat allò que no ha pas­sat?
Cap­giri la idea. Com demos­trarà la fis­ca­lia allò que no ha pas­sat? I no oblidi que els focus inter­na­ci­o­nals esta­ran oberts per seguir el judici. Serà interes­sant veure fins on for­cen la màquina. Tinc la impressió que fa set­ma­nes que ja no tenen marge i ara són esclaus del dis­ba­rat que han fet. Crec que els fis­cals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa.
Faria alguna cosa dife­rent res­pecte al que va fer aquell 20 de setem­bre?
El dret a la mani­fes­tació i a la pro­testa és irre­nun­ci­a­ble en qual­se­vol idea democràtica. Jo tor­na­ria a con­vo­car la pro­testa. El paper de diàleg amb la Guàrdia Civil i els Mos­sos per faci­li­tar les coses, fer con­viure la pro­testa i l’acció judi­cial d’entrada... també ho tor­na­ria a fer. Els 40.000 mani­fes­tants van ser exem­plars, tret dels que van danyar els vehi­cles. És l’única cosa que segur que ara vet­lla­ria més per evi­tar, ja que qua­tre brètols van danyar la imatge d’una con­cen­tració pacífica.
A vostè li dema­nen 17 anys de presó i 17 d’inha­bi­li­tació per un delicte de rebel·lió. En el seu escrit de defensa, parla d’“acu­sa­ci­ons desor­bi­ta­des”. Ho diu per la relació entre els danys i les peti­ci­ons de con­demna?
Ho dic perquè els dos fets que sus­ten­ten la causa (un referèndum i una decla­ració d’inde­pendència) no són delic­tes en el Codi Penal espa­nyol. Encara més: es van treure del Codi Penal el 1995, quan la decla­ració de secessió sense violència va dei­xar de ser delicte, i el 2012, quan l’orga­nit­zació del referèndum il·legal també va ser apar­tada. Ho va apro­var el Congrés dels Dipu­tats. Un tri­bu­nal, per molt “suprem” que sigui, no pot anar con­tra la llei que ha d’apli­car, ni con­tra la volun­tat explícita del Congrés dels Dipu­tats.
A què ho atri­bu­eix?
A les ganes de revenja del Regne d’Espa­nya i a la neces­si­tat que tenia de deca­pi­tar-nos l’octu­bre del 2017, amb el cap d’estat al cap­da­vant.
Tem que es jut­gin idees més que fets?
No ho temo; n’estic segur. Només cal lle­gir les inter­lo­cutòries de Lla­rena en què denega la meva lli­ber­tat, i la de Quim Forn. El pro­blema era –i ho con­ti­nua sent– la nos­tra ide­o­lo­gia, el nos­tre pen­sa­ment.
A vostè, com a Jordi Cui­xart, li dema­nen més anys de presó que a alguns con­se­llers del govern. S’ho explica?
Res és expli­ca­ble des de la raó, el dret i la democràcia. En tot cas, ells volien posar fi a les mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves i pacífiques que des del 2012 ha vis­cut Cata­lu­nya. Només cal lle­gir els escrits d’acu­sació per veure com cri­mi­na­lit­zen aques­tes mobi­lit­za­ci­ons. Soc a la presó per haver estat el pre­si­dent de l’ANC, l’enti­tat que ha impul­sat les mobi­lit­za­ci­ons més mas­si­ves i con­ti­nu­a­des de la història d’Europa.
Després de més d’un any de presó pre­ven­tiva, difícil­ment hi haurà una sentència abso­lutòria.
Si el judici és just, només hi té cabuda l’abso­lució. És el que hem d’exi­gir. Ens hem de convèncer que l’abso­lució és el que ha de pas­sar.
Si pogués par­lar amb nor­ma­li­tat amb Manuel Marc­hena, què li diria?
Que no entenc per què no va renun­ciar a pre­si­dir el tri­bu­nal que ens jut­jarà quan es van fer públics els mis­sat­ges de Cosidó. Que no entenc per què, dies abans que els mis­sat­ges es fes­sin públics, quan tot­hom ja donava per fet l’acord entre el PP i el PSOE i que ell seria el pre­si­dent del CGPJ, en con­tra del que pre­veu la llei –que diu que han de ser els vocals del CGPJ i no els par­tits els que deci­dei­xin el pre­si­dent–, no va dimi­tir. La seva pre­sidència omple de dub­tes la impar­ci­a­li­tat del tri­bu­nal.
Està al cas de la refun­dació ideològica del PP en el dar­rer congrés del cap de set­mana pas­sat? Ha sen­tit Casado dient que llui­tarà con­tra l’inde­pen­den­tisme apli­cant el 155 tan bon punt pugui? Què en pensa?
És l’Espa­nya eterna, la de la recon­questa, la del Dia de la Raça. La història trista d’Espa­nya que Gil de Biedma va des­criure tan bé, la que sem­pre acaba mala­ment.
“Ens pre­pa­rem per a una presó llarga i un judici que no serà just”, deia set­ma­nes enrere Oriol Jun­que­ras. Hi està d’acord?
Jo em pre­paro per acu­sar l’Estat i gua­nyar l’abso­lució. Per anar-hi deter­mi­nat, sense abai­xar el cap, per par­lar clar i, quan cal­gui, plan­tar-me, com ja vam fer en la vaga de fam.
Els dema­nen acu­sa­ci­ons “desor­bi­ta­des” per adver­tir l’inde­pen­den­tisme? Per dei­xar clar quin preu ha de pagar tot­hom qui es vul­gui enfron­tar amb l’Estat?
Òbvi­a­ment. És un judici polític de manual. Som el cap de turc. Per això és molt impor­tant que la gent con­tinuï mobi­lit­zada. Pacífica­ment i amb l’acti­tud insu­bor­na­ble de no-violència, però tos­su­da­ment alçada, com ens va ense­nyar a dir Lluís Llach.
En certa manera, l’estratègia ha tri­om­fat i ara tot­hom és més pru­dent?
No ho crec. Prudència no és la paraula que jo esco­lli­ria. La prudència no és dolenta. Em pre­o­cupa la deso­ri­en­tació fruit de la repressió.
Hi va haver un punt d’ingenuïtat, en la decla­ració del 27-O?
No ho crec. El que va fal­tar els dies pre­vis al 27-O va ser la con­fiança i la lle­ial­tat entre els par­tits. Tinc la sen­sació que el 27-O es pro­du­eix en un entorn polític en què per a alguns importa més el càlcul par­ti­dista i elec­to­ra­lista que man­te­nir la uni­tat que va fer pos­si­ble l’1 d’octu­bre.
Vis­tes les con­di­ci­ons en què s’hi va arri­bar, i vist ‘a poste­ri­ori’, què s’hau­ria d’haver fet dife­rent?
No s’hau­ria d’haver per­dut mai la con­fiança que es va tenir per fer pos­si­ble l’1 d’octu­bre.
El punt feble de l’inde­pen­den­tisme és la des­con­fiança? L’objec­tiu de l’1-O va fer que aquesta des­con­fiança quedés en un segon terme durant els mesos pre­vis, però va rebro­tar a par­tir de l’endemà?
Jo diria que la clau la tenim la ter­cera set­mana d’octu­bre. L’empre­so­na­ment de Cui­xart i el meu, així com l’anunci de l’impuls del 155 per part del govern, van fer que el sobi­ra­nisme perdés el con­trol de l’agenda. Alguns es van posar molt ner­vi­o­sos. Les pres­si­ons cap al pre­si­dent Puig­de­mont van ser immen­ses, i no sé si sin­ce­res del tot. En tot cas, ara toca mirar al futur, pre­ser­var la força que l’1 d’octu­bre ens dona, rei­vin­di­car tot el que va fun­ci­o­nar i evi­tar els errors que es van poder come­tre. La par­tida és ben oberta, no tenim res per­dut.
Sem­bla evi­dent que ara vivim un moment de des­con­fiança entre par­tits.
Sí. Cal recon­duir-ho. És el nos­tre punt més feble. No és nou. Però, lamen­ta­ble­ment, seguim en aquesta dinàmica. I la culpa no és només d’una part. La des­con­fiança és de pro­cedències diver­ses. Cal recu­pe­rar la gene­ro­si­tat i les ganes de coo­pe­rar. Sabem com s’ha de fer. Ho tor­na­rem a fer pos­si­ble, com ho vam fer l’1 d’octu­bre.
Els dipu­tats de JxCat insis­tei­xen aquests dies en la inves­ti­dura de Puig­de­mont. Roger Tor­rent diu, però, que no pro­mourà cap nova inves­ti­dura que no sigui efec­tiva. ERC no vol inves­tir Puig­de­mont?
Aquest tema es va tan­car mala­ment el 30 de gener. És una de les feri­des ober­tes que difi­cul­ten la con­fiança. Hi ha el con­ven­ci­ment que en aquell moment no es va actuar lle­ial­ment amb el que s’havia acor­dat. En tot cas, ho hem de superar.
Creu, de veri­tat, que si Puig­de­mont és inves­tit tor­na­ria a Cata­lu­nya? Li retre­uen que això ja ho va dir en cam­pa­nya.
N’estic con­vençut. El pre­si­dent és un home de paraula. És una acu­sació diabòlica, i només es pot des­men­tir si ell és pre­si­dent. Alguns dels que l’acu­sen no el volen fer pre­si­dent i, per tant, no li per­me­ten demos­trar que és una acu­sació falsa. Tinc la sen­sació que el pre­si­dent és el blanc de totes les crítiques i des­qua­li­fi­ca­ci­ons. És enor­me­ment injust. L’exili és molt dur, tant o més que la presó. Ho sap ell, ho sap Marta Rovira i ho saben tots els mem­bres del govern. Ningú del govern, ni la secretària gene­ral d’ERC, és a l’exili per plaer. Igual que nosal­tres no som a la presó per plaer. En el cas de Puig­de­mont, però, massa gent l’hi té votada. A hores d’ara, ha que­dat clar que la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme no implica, en tot cas, llis­tes con­jun­tes, ni a Bar­ce­lona en les muni­ci­pals ni un tàndem Jun­que­ras-Puig­de­mont en les euro­pees. ERC ha dit que no a les dues pro­pos­tes. L’última paraula no està dita. Con­fio que el sen­tit comú s’imposi i que el sobi­ra­nisme no deixi pas­sar l’opor­tu­ni­tat de garan­tir-se l’alcal­dia de Bar­ce­lona. I això només és pos­si­ble amb un acord entre ERC i Junts per Cata­lu­nya. I crec que mai pot ser un motiu per no anar junts la dis­puta per saber qui hau­ria de ser alcalde. No sé com es pot expli­car que Ernest Mara­gall renunciï a tenir la cer­tesa de ser alcalde, i menys encara havent de ges­ti­o­nar la incer­tesa que ho sigui Valls. Si anem junts, gua­nya­rem l’alcal­dia de Bar­ce­lona. És tan de sen­tit comú que al final s’impo­sarà.
Jun­que­ras serà cap de llista d’ERC en les euro­pees i Forn, en les muni­ci­pals a Bar­ce­lona. I s’espe­cula que Rull i Turull podrien ser can­di­dats en les euro­pees en la llista con­junta que podria con­fi­gu­rar JxCat, el PDe­CAT i la Crida. A vostè li sem­bla una bona estratègia que els pre­sos polítics siguin can­di­dats?
És una manera de rei­vin­di­car que som pre­sos polítics, de denun­ciar la situ­ació que vivim i d’exi­gir el res­pecte de la volun­tat democràtica.
Vostè esta­ria dis­po­sat a anar a la llista de les euro­pees?
Estic dis­po­sat i entre­gat en cos i ànima a bus­car espais d’uni­tat i con­fluència del sobi­ra­nisme. I, en aquest sen­tit, pre­fe­reixo tre­ba­llar fort per faci­li­tar la uni­tat que no pas encapçalar una llista.
La Crida, que vostè, Puig­de­mont i Torra han impul­sat, ja és for­mal­ment un par­tit polític. Sem­bla que final­ment ni el PDe­CAT ni ERC s’hi suma­ran com a for­ma­ci­ons. Con­fia que siguin els elec­tors a títol indi­vi­dual els que s’hi adhe­rei­xin direc­ta­ment al marge de la seva militància en altres par­tits?
La Crida neix com a movi­ment, no com a par­tit. Està ins­crita en el regis­tre d’asso­ci­a­ci­ons de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Per tant, ningú podrà al·legar pro­ble­mes de doble militància. La seva lega­lit­zació com a par­tit és estric­ta­ment ins­tru­men­tal, per evi­tar que algú altre ho faci. I la Crida en el futur serà allò que les seves bases vul­guin que sigui. No renun­ciem a cap àmbit d’acció política, però sem­pre bus­cant la uni­tat. Hem vin­gut a reco­sir, a unir. No a divi­dir. No divi­di­rem, no frag­men­ta­rem. Farem les coses ben fetes.
Però la Crida no es pot ali­men­tar d’enlloc més que del grup de per­so­nes que ara vota­ven el PDe­CAT, Junts pel Sí, ERC o la CUP, no?
En abso­lut. En el seu equip de direcció, en el seu govern, hi ha gent de militància soci­a­lista, de l’òrbita d’espais d’esquerra alter­na­tiva...
És una opa ama­ble per a alguns i hos­til per a uns altres?
No és cap opa. És la cons­ta­tació que amb els par­tits i les divi­si­ons entre par­tits sobi­ra­nis­tes, amb la falta de visió estratègica com­par­tida, no ens n’hem sor­tit.
Els elec­tors estan més units que no pas els par­tits?
La soci­e­tat està més unida que els diri­gents dels par­tits. És una evidència. La uni­tat depèn de la gent i de la volun­tat de la gent.
La Crida no té temps, però, per pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons muni­ci­pals. A les euro­pees sí? I a les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment?
La Crida no es pre­ci­pi­tarà si això vol dir més divisió. No serem com aquells que venen a uni­fi­car dos blocs en dis­puta i aca­ben sent tres o qua­tre blocs els que estan en dis­puta. Neces­si­tem que el vot sobi­ra­nista es reforci, i això implica la con­cen­tració del vot i l’ampli­ació de la base de votants.
Tor­nar a la uni­tat implica també un relleu dels lide­rat­ges actu­als com ha dema­nat Cui­xart?
Tant enti­tats com par­tits han ini­ciat pro­ces­sos de relleu de lide­rat­ges després de l’1 d’octu­bre. Que els pre­sos tin­guem un nivell d’inter­venció –Jun­que­ras és el pre­si­dent d’ERC; Cui­xart, d’Òmnium, jo em pre­sento per ser-ho de la Crida...– no ens ha de por­tar a engany. La nos­tra és més una funció d’acom­pa­nya­ment que de lide­ratge real. Des de la presó, el dia a dia no es pot seguir. I qual­se­vol lide­ratge ha d’estar sobre el ter­reny les 24 hores.
Què pas­sa­ria si hi hagués una sentència con­dem­natòria? Creu que Torra hau­ria de con­vo­car elec­ci­ons? Quina hau­ria de ser la reacció en cas d’una sentència con­dem­natòria?
Jo demano que ens bol­quem a exi­gir l’abso­lució i a denun­ciar aquest judici. Que ho fem de la mateixa manera que durant mesos ens vam bol­car a pre­pa­rar l’1 d’octu­bre i no el 3 d’octu­bre. De la sentència, ja en par­la­rem quan surti si no és abso­lutòria. En tot cas, des del 21-D he estat par­ti­dari d’esgo­tar la legis­la­tura. No sé què gua­nyaríem anant a elec­ci­ons que no tin­guem ara. Tin­drem, però, temps per par­lar-ne.
Què li sug­ge­reix la paraula ‘indult’?
Una opció legítima que es con­creta en una decisió política per a qui ha comès un delicte i se’n pene­deix. No és el cas: jo no he comès cap delicte i la resta de pro­ces­sats, tam­poc. M’agrada més la paraula abso­lució. És més justa. I si algú vol par­lar de deci­si­ons polítiques, m’agrada més amnis­tia.
L’ANC i Òmnium Cul­tu­ral han anun­ciat mobi­lit­za­ci­ons arran del judici. No només a Cata­lu­nya, sinó també a Europa, i a Madrid. Vostè vol­dria una mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària a Madrid coin­ci­dint amb l’inici del judici?
I tant. Per què hem de trac­tar de manera dife­rent Madrid que Brus­sel·les? Això sí, vull que sigui mas­siva, cívica i total­ment no vio­lenta, i que bus­qui la com­pli­ci­tat dels espa­nyols par­ti­da­ris dels drets i les lli­ber­tats, com ho hem fet amb els fla­mencs i valons quan hem anat a Bèlgica.
Quin con­sell dona­ria a la pre­si­denta de l’ANC, Eli­senda Palu­zie?
Tant ella com el secre­ta­riat saben el que han de fer. Seguir, seguir i seguir. I ho estan fent.
Entrem en un temps mort, fins a la sentència?
En abso­lut. Fa anys que a Cata­lu­nya no hi ha temps mort. El judici serà el moment de màxima expec­tació. Tot serà ben viu i ho demos­tra­rem tant a la sala on ens jut­ja­ran com al car­rer amb les mobi­lit­za­ci­ons i a les ins­ti­tu­ci­ons. Serà un moment d’inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte i una opor­tu­ni­tat per tor­nar a plan­te­jar la neces­si­tat de bus­car un acord per tan­car el con­flicte entre l’Estat i Cata­lu­nya. Això té un nom: exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Tot això pas­sarà en els pròxims mesos, abans de la sentència.
Pedro Sánchez ha dit que no farà cap pro­posta amb relació a Cata­lu­nya fins que no hi hagi una sentència. Hi veu volun­tat d’arri­bar a acords, de fer una pro­posta creïble?
A hores d’ara, no el veig deci­dit. Està tra­vat, blo­que­jat. Li falta valen­tia. I un líder sense valen­tia, sense ambició, sense deter­mi­nació per resol­dre situ­a­ci­ons difícils (i la de Cata­lu­nya-Espa­nya ho és), és un líder con­dem­nat a l’ocàs en poc temps, a l’oblit. Si no arrisca, la història li pas­sarà pel damunt.
Què opina de les tau­les de diàleg sobre el futur polític de Cata­lu­nya que han pac­tat el govern català i La Mon­cloa?
Si es con­cre­ten, poden ser de molta ajuda. Soc par­ti­dari, però, de fer feina de manera dis­creta. No és neces­sari que els focus esti­guin ence­sos tota l’estona. A vega­des els focus no et dei­xen veure-hi bé. No cal ama­gar res, però dei­xem fer la feina a qui li per­to­qui fer-la. Ja arri­barà el moment de les expli­ca­ci­ons i les valo­ra­ci­ons, i de pren­dre deci­si­ons amb llum i taquígrafs. Ara toca que alguns facin col­zes.
Hi ha qui defensa que cal per­me­tre la tra­mi­tació dels pres­su­pos­tos de Sánchez perquè, si no, el que ve al dar­rere (una pos­si­ble aliança entre el PP, Ciu­ta­dans i Vox) serà molt pit­jor per a l’inde­pen­den­tisme. Apro­va­ria els pres­su­pos­tos?
Ho nego rotun­da­ment. La con­tinuïtat del govern no depèn dels pres­su­pos­tos. Encara més: alguns podrien dir que els pres­su­pos­tos votats pels inde­pen­den­tis­tes des­gas­ten més Pedro Sánchez que els no pres­su­pos­tos. Dit això, cal veure i accep­tar que el futur imme­diat d’Espa­nya és política­ment fosc.
Què creu que pas­sa­ria si un dia a Espa­nya hi hagués un govern com el que ara s’ha con­fi­gu­rat a Anda­lu­sia?
Doncs que tot seria encara pit­jor que ara. Dit això, que ningú des­carti un govern PSOE-Cs. Un esce­nari apa­rent­ment més ama­ble, però en alguns temes igual­ment molt fosc. Espa­nya està en una cruïlla històrica, equi­va­lent a la del 1898. Ja veu­rem on va a parar tot ple­gat.
Hi ha qui és par­ti­dari del “com més mala­ment, millor”.
Jo soc par­ti­dari del “com més bé, millor”.