Comissari de la imaginació


 28/02/2016 00:35

El 1936, Salvador Dalí es va oferir per exercir de “comissari de la imaginació pública” de la Generalitat republicana. Li exigia a Jaume Miravitlles, comissari de propaganda, disposar d’un despatx a la Pedrera per abordar l’“organització irracional de la vida quotidiana”. Avui el procés sobiranista ocupa l’espai polític quotidià a Catalunya i l’obsessió per exercir des de Madrid de guardians d’una immutable Constitució, d’una banda, i d’astut president, per l’altre, bloqueja la imaginació.

Més a prop de la tinta xinesa i la lletra gòtica que de l’imaginari surrealista de Dalí, el nou president del Tribunal Su­perior de Justícia de Catalunya ha posat sobre la taula el concepte d’imaginació pública. Lluny d’alimentar el seu convenciment que les relacions amb una Generalitat independentista seran tenses, recorda que correspon als polítics, i no a les resolucions judicials, canalitzar el debat obert a Catalunya i articular “respostes imaginatives” que puguin ser acceptades per una majoria social. Jesús María ­Barrientos va prendre possessió del càrrec divendres amb les autoritats assegudes en el més semblant a un banc dels acusats. No era una imatge onírica, excepte per l’excés de vellut granat del banc i la reivindicació de la presumpció d’innocència als rostres dels consellers de Justícia i Interior, la delegada del Govern central a Catalunya i l’inspector general de l’ Exèrcit.

Dalí volia fer una cosa “sensacionalment revolucionària, sense antecedents en la història de la cultura” i Barrientos, amb un objectiu molt més terrenal, es va limitar a posar en evidència que la judicialització del debat polític garanteix respostes legals, però que poden no ser les adequades. El tribunal que presideix n’haurà de donar i Barrientos ha optat per posar-se la tireta abans de la ferida. La querella pel procés de participació del 9- N és fruit de la falta d’imaginació de l’ Executiu del PP i, encara que el president del TSJC no amagui el seu convenciment que hi ha delicte en l’actuació de la Generalitat, els magistrats s’hi juguen el seu prestigi i la imatge d’independència.

La mateixa estratègia va plasmar el Tribunal Constitucional el març del 2014 en la sentència contra la declaració de sobirania del Parlament. “Els problemes derivats de la voluntat d’una part de l’ Estat d’alterar el seu estatus jurídic no poden ser resolts per aquest tribunal. (...) Els poders públics, i molt especialment els poders territorials, són els que estan cridats a resoldre, mitjançant el diàleg i la cooperació, els problemes d’aquest àmbit”. La resposta política han estat vuitanta recursos de l’administració central i la Generalitat en quatre anys.

A les portes d’un debat d’investidura al Congrés, l’anomenat desafiament català continua orfe d’imaginació. Pedro Sán­chez i Albert Rivera han acordat impulsar dues reformes de la Constitució en una legislatura i ni una resposta per a Catalunya. És l’organització irracional de la vida política quotidiana...