El més votat

La Vanguardia en català | 28/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Reclamem nova política, però tenim una al·lèrgia patolò­gica a la política. I per política em refereixo al difícil art de gestionar la complexitat. La po­lítica no és un càrrec, sinó la capacitat de crear escenaris de complicitat, llimar diferències, delimitar dificultats, en definitiva, conjugar tots els sinònims del verb pactar. Aquells que utilitzen les seves majories per imposar deci­sions no fan política, exerceixen el poder, que no és el mateix. Com tampoc no és el mateix ser un boss que esdevenir un líder; el primer mana, el segon transforma. I l'exigència d'aquests temps no és la de manar, sinó la de liderar, ergo fer política en majúscules.

L'entrada ve a tomb per l'embolic de Barcelona i els mantres que s'han repetit a causa dels resultats, espe­cialment el que revesteix d'ètica la idea que el més votat ha de ser l'alcalde. Personalment considero que aquesta idea és tan ètica com el seu invers, i no té sentit en unes eleccions que no són presidencialistes. És a dir, en les municipals no es vota el president de la República, sinó uns regidors que, després, en votació, escolliran un alcalde. I si ningú no té la meitat més un de vots, serà alcalde qui ho aconsegueixi a través del pacte. Això és exactament fer política: fer les equacions per aconseguir la majoria. És tan lícit el tripartit que va governar, malgrat haver guanyat Artur Mas, com l'intent de treure Albiol de Badalona, que també té més vots que la resta. I això em sembla més democràtic que acceptar, a la primera, que un regidor de més, en un Consistori fragmentat, converteixi algú en alcalde. Aquesta idea pot quedar bé en una roda de premsa, però es carrega l'essència de la política.

I respecte a Barcelona, l'essència de la política és que tot està per fer, perquè la victòria de Colau és la més pírrica de les victòries de la història de la ciutat. Pot ser alcaldessa, però també ho pot ser Trias, i tot depèn de les ­aliances. Així, la rendició sobtada de Xavier Trias la nit electoral devia ser per la mala nit, perquè no té cap sentit que no lluiti per ser alcalde. Perso­nalment, i amb totes les distàncies ideològiques, em sembla més política l'actitud d'Esperanza Aguirre. Sigui com sigui, i pel que se sap als passadissos, tal vegada aquesta situació ha canviat i novament s'estigui obrint el ventall...

Si aquest és el cas, que guanyi qui en sàpiga més, aconsegueixi més complicitats i, en conseqüència, tingui més vots al ple, tant sigui Colau -que sembla que té més opcions- com qualsevol altre. Però donar per fet que 11 regidors sobre 41 fan a algú alcalde és matar la política. I aquesta idea té de nova el que servidora té de monja. Facin, Trias, Collboni, Bosch, Colau, Lecha, política de veritat, parlin, pactin, consensuïn i qui tregui la grossa, que governi. Perquè Barcelona mereix més política i menys derrotisme, més lluita i menys rendició.