OPINIÓ
28 maig 2017 2.00 h

KEEP CALM

El cop de porta

MARINA LLANSANA
Aquesta vegada el cop de porta del govern espanyol és tan sonor que ja és definitiu

Probablement mai s’havien concentrat tants improperis contra Catalunya en una sola setmana, i per boca de tants alts representants. Van començar el mateix dilluns, fins i tot abans de l’acte de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid: en poques hores Rajoy parlava de xantatge, dos ministres parlaven de cop d’estat, Cospedal amenaçava d’utilitzar la força per aturar el procés, Millo avançava una suspensió de l’autogovern, i divendres, després del Consell de Ministres, el portaveu del govern espanyol, Méndez de Vigo, deixava clar que si calia prendrien competències a Catalunya per la via de l’article 155. En definitiva, una setmana que passarà a la història com el gran cop de porta, com l’enèsim “No a tot” del govern espanyol però amb una diferència respecte als anteriors: aquesta vegada el cop de porta és tan sonor que ja és el definitiu.

El govern de la Generalitat no pot esperar eternament un canvi d’actitud a Madrid que és evident que no arribarà mai. Ara ja sí: cal posar data i pregunta i convocar la ciutadania a les urnes. Probablement no es podia fer abans, perquè calia carregar-se de legitimitat, i això és el que ha fet aquest país els darrers mesos: aplegar suports transversals al voltant del Pacte pel Referèndum, que el govern demanés comparèixer –encara que sense èxit– al Senat, fer un acte d’allargar la mà a Madrid i escriure una carta al president espanyol perquè quedés negre sobre blanc i per a la història que la voluntat de Puigdemont de pactar-ho tot –data, pregunta, percentatges de participació– era real. Però, un cop fet tot això i veient l’escalada verbal de les reaccions dels alts càrrecs populars, cal tocar de peus a terra i admetre, ras i curt, que el referèndum pactat no és viable.

No en fem un drama; el govern té el suficient suport polític (majoria absoluta al Parlament) i el suficient suport ciutadà (majoria del 80% en les enquestes) per poder organitzar un referèndum que no sigui pactat amb l’Estat però que tingui les màximes garanties democràtiques. I sembla que té una cosa encara més important: voluntat de fer-ho.