OPINIÓ
28 juny 2016 2.00 h

VUITS I NOUS

Catalunya vota diferent

MANUEL CUYÀS
“Tenen quatre anys per acabar de destrossar-nos-ho tot si no reaccionem

Si ens vestim la bata blanca del científic i introduïm al buit els resultats de les eleccions espanyoles de diumenge, el resultat és elemental: l'electorat, mogut per la por de la crisi econòmica i impressionat pel desenllaç de conseqüències catastròfiques del referèndum de la Gran Bretanya, va optar pel boig conegut personificat en la dreta conservadora. Passa a molts llocs en època d'inquietuds, i quan l'alternativa no és segura o és inexperta. Només que la nostra dreta domèstica és molt dreta. Tant, que fa innecessària l'extrema dreta que en altres països europeus es veu com un perill, i està boja per limitar les llibertats, per robar i saquejar i per escatimar qualsevol satisfacció “territorial”. Catalunya va votar diferent. L'independentisme s'imposa, i la victòria se l'endú un partit, En Comú Podem, que té com a objectiu enderrocar Rajoy i el PP. Els podran enderrocar i ni tan sols inquietar, des del seu cantó electoral i geogràfic? No li valdria més a aquest partit abraçar les tesis independentistes? El seu líder, Xavier Domènech, va manifestar en la nit electoral que ara se sent capaç de disputar la presidència de la Generalitat. Això és més enraonat, i d'aplicació al PSC: que es limitin al sistema polític de Catalunya i s'oblidin de voler regenerar un país refractari al canvi. La nit de diumenge va certificar que políticament som una altra cosa, i, estèticament, també: algú ha observat que l'escena del balcó que Mariano Rajoy va oferir a la seva eufòrica militància un cop sabuts els resultats esplendorosos que li premiaven la corrupció monetària i moral i els atacs a Catalunya –“yo soy español, español, español”–, li recordava una imatge de Berlanga. No el Berlanga dels últims temps, el de la transició i del català negociant, sinó el de Bienvenido míster Marshall de l'autarquia. Tota estètica obeeix a una ètica, no cal insistir-hi.

Les enquestes, les prèvies i les que es van fer “a peu d'urna”, van fallar. És clar: com més va, més la gent té entès que el vot és secret i que l'enquestador no n'ha de fer res. Hi deu haver encara un altre motiu: la vergonya d'alguns a reconèixer que voten el PP. Encara és més greu: els fa vergonya, troben el partit oprobiós, però el voten. Fem una contrició d'humilitat: els catalans no som prou forts per regenerar això. Hauríem d'anar trucant casa per casa com un enquestador, i no disposem de prou efectius.

La divulgació de les converses del ministre i el cap de l'Oficina Antifrau, gràcies a les quals vam saber que ens havien “destrozado el sistema sanitario” ha anat tan bé al PP que la indiscreció sembla obra del ministre. Tenen quatre anys per acabar-nos-ho de destrossar tot a entera satisfacció dels seus votants, si és que abans no fem en conjunt un pensament.