LES ELECCIONS DEL 26-J

Pere Vilanova

PERE VILANOVA

Catedràtic de Ciències Polítiques de la UB

Crisi de representació

Potser hem entrat en una era en què la motivació de vot és cada vegada menys ideològica i més emocional


DIMARTS, 28 DE JUNY DEL 2016

Bé es podria començar amb una evocació literària, encara que lleugerament recreada aquí per exigències del guió. Aniria més o menys així: «Tota Ibèria (menys Portugal, nota de l'autor) està ocupada pels blaus… ¿Tota? ¡No! Dos llogarets segueixen resistint davant tal marea expansiva, dos, Euskadi i Catalunya. Les legions blaves segueixen avançant per tot arreu, però s'estavellen una vegada i una altra davant la tossuderia de gascons i gals…». No fa falta que els digui qui són gascons i qui gals, i sobretot, a veure qui identifica els nostres Astèrix i Obèlix de torn… Però el fet és que el mapa d'Espanya, l'altra nit, s'anava tenyint de blau, per arribar a gairebé tot arreu. No havia passat res igual des del juny del 1977, i abans ni els ho dic.

Lliçons d'urgència, unes quantes. Una parteix d'una evidència però s'equivoca d'adversari. Les enquestes concentren tota l'artilleria, la dels que guanyen i la dels que perden, així com la de la gent corrent, contra… les enquestes, és a dir, les empreses que es dediquen a això, així com contra els experts afins. La veritat sigui dita, pot ser que una part de la culpa de l'error -garrafal, és cert- es pugui atribuir a qüestions tècniques, de disseny de la mostra i coses així. Però en la meva opinió la responsabilitat és de la gent: és molt difícil fer bones enquestes, perquè si sumes els que no saben/no contesten, els que sí que contesten però no saben i els que no diuen la veritat perquè menteixen, se te'n va més de la meitat de la massa d'enquestats. Per exemple, el percentatge de gent que va dir que segur que aniria a votar havia de deixar l'abstenció en un 15% aproximadament, i va ser el doble i una mica més. També en va sortir perjudicat el producte vetllada electoral televisada, amb diversos i en molts casos competents tertulians allargant durant hores més o menys els mateixos arguments, amb la variant del suspens que es va produir quan el Partit Popular va començar a pujar com l'espuma. Amb el 20% dels vots escrutats es podia argumentar que la cosa oscil·laria amunt i avall fins a més o menys el 60% de l'escrutini. Doncs bé, a l'arribar al 50% el peix estava venut.

Una altra víctima col·lateral és la teoria de l'elecció racional, que un ampli sector de les ciències socials té en alta estima. Problema: cadascun dels votants té una versió pròpia del que és l'elecció racional. Per exemple, ¿pot ser que el Fernándezgate no li hagi costat cap vot al Partit Popular? Això sembla, amb els resultats a la mà. ¿Per què? Perquè a la gent que ha votat el PP això li és igual, o li importa molt menys que altres coses, com que no guanyi el PSOE o Podem, o que no pugi gaire amunt Ciutadans, o simplement per un mecanisme d'autoidentificació individual i col·lectiva que, territorialment, està molt arrelat a Espanya.

¿Això vol dir que no s'han produït canvis? N'hi ha hagut, i bastants, però a altres nivells. Catalunya torna a ser d'esquerres, qui ho havia de dir. Convergència, ara que ja sap com es diu una altra vegada, per primer cop no guanya en cap de les quatre províncies catalanes, el sorpasso (aquest sí) que li ha fet Esquerra Republicana és definitiu, i sembla que és aquí per a una llarga temporada. No afecta en absolut el resultat general (Congrés i Senat), perquè el que es va denominar durant anys Minoria Catalana va decidir fa quatre anys passar a ser irrellevant al Parlament espanyol i ara s'ha de vestir el fracàs de «desconnexió».

I més canvis hi haurà, dins dels partits, perquè en aquestes eleccions, així a primera vista, guanya el PP i no guanyen tots els altres; és a dir, que perden. ERC o el PSC, amb paraules diferents, intenten argumentar que s'han «mantingut». O dins del PSOE la senyora Díaz -si funcionés això de l'elecció racional- hauria de moderar les seves presses per arribar a la secretaria general. Per fer-ho possible haurà d'explicar el perquè dels seus molt pobres resultats a Andalusia.

Però tot això és una reflexió molt de l'endemà, quan la majoria d'anàlisis es mouen per aquestes aigües, amb els mitjans escombrant per aquí o per allà segons els casos. S'hauria d'obrir una altra línia de reflexió, més profunda, més estratègica, mirant estructuralment al llarg termini. Em refereixo al fet que hem entrat potser en una altra era de la democràcia representativa, en la qual la motivació de vot és cada vegada menys ideològic-partidista i cada vegada més una barreja d'elements emocionals (el vot anti, el vot contra), mentre sembla perdre força el vot útil. I, sobretot, l'herència d'una crisi estructural, global, recurrent, defineix ara uns perfils de vot basats en la incertesa, és a dir, la por, perquè aquest augment espectacular del vot al Partit Popular s'assembla al vot brexit. La diferència és que el brexit ja està generant el regretxit (els penedits), i aquí, amb tot el que ha caigut, ja ho veuen, 14 diputats més…

Catedràtic de Ciència Política (UB)
.