“Referendun” tant sí com no


28/06/2017 00:15

No va ser, certament, “un buitre de anchas alas con majestuoso vuelo” el que, dies enrere, va sobrevolar el cel de Peníscola, sinó la representació simbòlica d’una sinistra gavina –o d’un lúgubre xatrac, tant és–, que, en la veu de Rafael Hernando (quina ganyota de menyspreu més antipàtica li enlletgeix l’expressió, quan ha de dir alguna cosa que no li agrada), va signar una lamentable gracieta amb el cognom del president valencià. El portaveu popular el va pronunciar bé, però, tot seguit, va corregir per dir Puy en lloc de Puig. Hernando, com tants altres dels seus, és un hereu d’aquella Castella que Machado va veure “envuelta en harapos”, i de la qual l’eximi poeta va dir que “desprecia cuanto ignora”. No em sembla pas un talòs, ben al contrari. Per exemple, si s’hi hagués trobat, jo crec que no hauria perpetrat mai l’ acudit arenasià entre reunió política i reunió humana. Però em pregunto –repareu que he escrit pregunto i no pas afirmo– si l’home, a més d’irresponsable, no és també allò altre que Rufián va adreçar a un dels seus correligionaris amb càrrec ministerial (per cert, en la meva imaginació no gens benvolent cap a ell, acostumo a vestir Hernando de gendarme francès: sempre m’ha semblat que té alguna cosa de personatge secundari en una pel·lícula de Louis de Funès).

El programa Polònia fa broma amb el cognom Pisarello, i riem, esclar. Però no és el mateix un còmic que imita un polític que un polític en l’exercici del seu càrrec, per més que a aquest, en l’efusió d’un míting, la boca li faci bromera. Més enllà de l’anècdota, m’adono que l’expressa mala pronunciació de paraules catalanes constitueix una nova manera –no gens subtil, val a dir-ho– de menystenir l’adversari. El cas més reprovable d’això que dic és el de Generalitá. Potser revenjant-se’n, Gabriel Rufián, no gens sospitós d’afectar una pronúncia catalana al Congrés de Diputats, sol remarcar ben audiblement la termi­nació en -d de paraules castellanes. Termes com verdad, posem per cas, que, a Madrit, l’eixerit republicà pronuncia amb nitidesa verdat.

Sigui com sigui, de totes les pronun­ciacions condemnables, ja no exclusivament de mots catalans, la més rellevant és la del nom referèndum. Alguns dels que volen impedir-lo diuen, tant sí com no, ­ referendun. De manera que, al final, ja no se sap gaire si els uns i els altres parlem del mateix.