No pensis en un tigre

28/06/2017 00:13 | Actualizado a 28/06/2017 02:47

La gent em pregunta: “Com acabarà, això?”. No ho sé, però de trencadissa, n’hi haurà. La lògica del conflicte està en dansa. Diversos comentaristes sostenen que l’expressió “xoc de trens” no és l’adient: el que s’està dibuixant, diuen, és l’itinerari d’un trenet petit que avança sense via contra un Estat: un mur enorme de ciment. Que l’independentisme perdrà la batalla és força previsible, malgrat que quan un conflicte cristal·litza no es pot saber quines dinàmiques despertarà. Ho veiem aquests dies als boscos: una simple burilla pot suscitar un incendi, la direcció del qual no depèn de la flama sinó del vent.

Hi ha qui dona per fet que això acabarà com el rosari de l’aurora, que els independentistes aniran saltant del trenet a mesura que la maquinària de l’Estat mostri des del mur l’arsenal dissuasiu de què disposa. Es parla de l’ansietat de molts alcaldes i càrrecs de l’administració que temen pel seu futur. De les desavinences entre Junqueras i Puigdemont. Dels calfreds de molts protagonistes en descobrir un poder imprevist: el Tribunal de Comptes. Una cosa és jugar-se la carrera i una de molt diferent és quedar endeutat per sempre.

En un diari de Madrid comparaven la gestació d’un cop d’Estat que va ser avortat el 1985 amb els preparatius del referèndum. Citaven, no pas l’ambigu article 155 de la Constitució que tants reclamen (Guerra, entre ells), sinó el 544 i següents del Codi Penal en què es parla del “delicte de sedició”. Les penes són de presó, i llargues: de 8 a 10 anys per a qualsevol col·laborador civil (cosa que lliga amb les amenaces del fiscal general als voluntaris). L’article 548 especifica que “la provocació, la conspiració i la proposició per a la sedició” ja són un delicte.

Es diu, però, que Sáenz de Santamaría i Rajoy no volen ensenyar el rostre repressiu de l’Estat abans d’hora. Tal com l’editorial del New York Times ha evidenciat, l’opinió pública internacional no entendrà la repressió de les urnes. Ara bé: el Govern central ara podria desactivar el referèndum sense fer concessions de fons, només acceptant que a Catalunya hi ha un problema greu, que exigeix resposta política. No ho farà: Rajoy està convençut que guanyarà la partida.

Per la seva banda, Puigdemont tampoc no pot deixar de fer el que fa: equivaldria a rendir-se. Precisament, aquestes dies sectors dels catalanisme moderat condemnen el camí il·legal de l’independentisme; li exigeixen que s’aturi. És tant com demanar-li que es rendeixi. Si el Govern català es rendís, el Govern espanyol, l’aparell d’estat i els mèdia de la capital ho interpretarien no solament com una rendició dels sediciosos, sinó de tot Catalunya. Si ara l’independentisme cedeix, P.J. Ramírez, quinta essència d’una visió dominant a Espanya, tornaria a pronunciar una de les seves frases cèlebres: “El catalán es un tigre de papel; ladra pero no muerde”. Tant si el tigre mossega com si no, el plet territorial ha quedat atrapat en marc d’aquesta frase.