Els daus

La Vanguardia en català | 28/08/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


S'acaben, esnif, les vacances d'agost i, sobtadament, després del revolt d'aquest proper cap de setmana (amb un dilluns de propina), ens trobarem davant del precipici electoral de setembre. Unes eleccions històriques per als uns, incòmodes per als altres, complicadíssimes per a tothom. Alea jacta est. Ja fa temps que Artur Mas, aplaudit per les legions independentistes, desafia el senat de Roma. Abans de vacances, en convocar les elec­cions, Mas travessava, com Cèsar, el petit riu Rubicó: la línia vermella que li havia marcat Rajoy, èmul de Pompeu, amb el suport de totes les institucions de l'Estat. Els daus ja roden. Woody Allen va fixar aquest moment amb la metàfora de la pilota de tennis que, havent fregat la part alta de la xarxa, pot caure a una banda o a l'altra de la pista. Èxit o fracàs.

Està garantida la victòria de l'aliança entre Convergència, ERC i les celebritats independents, tot i que, si fan curt, pot convertir-se en fracàs. Com que la tendència general ja és clara, el resultat final dependrà dels detalls que poden aparèixer en campanya: una revelació escandalosa dels serveis secrets, declaracions de personalitats europees, patinades que fomenten antipatia (com la de Junqueras amb els periquitos). Però el més determinant serà la participació. Ho ha dit García Albiol (que, en pocs dies, ja ha de­mostrat la seva capacitat de centrar l'atenció, cosa que no sempre equival a suscitar adhesió). I un dels perio­distes més astuts i experimentats del sobiranisme li dóna la raó: com més ­alta sigui la participació en comparació amb les anteriors autonòmiques (67%), més curt serà el triomf de Junts pel Sí. I al revés, esclar: si la partici­pació és menor, la victòria d'aquesta coalició serà alta. També he repassat les valoracions del nostre company Carles Castro, un dels millors analistes electorals. Castro sosté que el gruix dels votants independentistes està molt mobilitzat i ha obtingut grans èxits (colossals manifestacions, simulacre de referèndum del 9-N),però té poc marge de creixement. Dit d'una altra manera, els independentistes han atresorat una gran força: uns dos milions de votants; però tenen un ­sostre. La incògnita, per tant, éssaber si els partits que s'oposaven a creuar el Rubicó podran mobilitzaren menys d'un mes un electorat dispers i contradictori (no voler travessar el Rubicó no et fa amic de Pompeu, Rajoy o el TC).

Sorprèn que el PP i C's hagin destinat tanta energia a atemorir i desanimar els independentistes. Certament: predicar l'apocalipsi cohesiona l'espanyolisme decidit, però també cohesiona els independentistes convençuts; en canvi, desempara una ampla franja de votants, que podria ser decisiva. No són pocs els catalans que se senten incòmodes amb les definicions nacionals expeditives. Aquests catalans confraternitzen més amb el protagonista de Ferdydurke, aquella gran novel·la de Gombrowicz: "No sé qui sóc, però pateixo quan em deformen".